El Racó del Veïnat
Anna Rodríguez Camón
El cinema sempre ha format part de la meva vida. Quan era petita, el meu pare em portava al cinema tots els diumenges. Em tornava boja d’alegria volant a terres llunyanes, somiant en fer aventures perilloses i convertint-me en la protagonista de la pel·lícula. Crec que una part de la meva percepció del món ve del cinema, i la resta, per descomptat, de les mateixes vivències.
Aquests dies de confinament, han sigut agradables gràcies a l’escriptura i a les pel·lícules del Prime. Si no fos per “les pelis” a la meva vida no hi passaria res d’extraordinari. Aquest virus ha aturat el món i he començat a viure els viatges, les passions i les aventures a través de la pantalla. Posant-se en la pell dels personatges es pot estimar, patir i morir al mateix temps. És fantàstic.
El món del cinema em ve de família. La meva àvia treballava a les taquilles de cine Galileu, al barri de Sants, Barcelona. Encara recordo quan el meu pare m’explicava que durant els anys 50 s’amagaven al cine a veure pel·lícules. Abans d’entrar havien de vendre unes quantes ampolles de vidre i papers de diari per poder pagar-se l’entrada. Aquelles pel·lícules els teletransportaven a llocs meravellosos, on es convertien en els personatges i els herois que tots volien ser. També la família del meu marit es dedicava al cinema. El seu avi era projeccionista en diversos cinemes de Barcelona, mentre que l’àvia treballava a les taquilles, i els dies se succeïen entre pel·lícula i pel·lícula.
L’amor que sento pel cinema em recorda a l’extraordinària pel·lícula Cinema Paradiso, estrenada el 1988 i dirigida per Giuseppe Tornatore. La pel·lícula és un retrat sentimental de la Itàlia de la postguerra i una declaració d’amor pel cinema. L’argument narra com alguns anys després de la Segona Guerra Mundial, Salvatore –anomenat Toto-, de sis anys, fill entremaliat d’una vídua de guerra, descobreix el seu amor per les pel·lícules, passant cada moment que té lliure, en el cinema local de cinema Paradiso. El noi desenvolupa una amistat amb el projeccionista, Alfredo, qui es converteix en la seva figura paterna i sovint li permet veure pel·lícules des de la cabina de projecció i li ensenya a utilitzar el projector. Amb el pas del temps Toto començarà a experimentar amb el cinema i farà servir una càmera per filmar fins a esdevenir un famós director italià, Salvatore Di Vita.
Per a mi, tot agafa tonalitats i colors diferents amb les pel·lícules. El cinema ha estat, és i serà sempre part de la meva vida.