17.3 C
Sant Gervasi
| Diumenge 27 de setembre de 2020 |

El Breton, el nostre ‘Cinema Paradiso’

Igual que en la mítica pel·lícula, hi havia un noi que en bicicleta anava i venia de l'Adriano, un cinema de Sant Gervasi, intercanviant les pel·lícules de la doble programació

Cultura

Pere Equisoain

“Han enderrocat l’edifici on hi havia la botiga dels “hules” i les escales que pujaven cap al cine Breton!”. Això em va dir un amic meu un dia a finals d’aquest abril del confinament. Li havia trucat per donar-li ànims i veure que seguia bé, igual que ell fa amb mi i tots dos amb d’altres. Converses a les que ens hem anat acostumant, com a trista alternativa a les trobades directes, a les xerrades pausades al voltant de dues tasses de cafè o dues canyes de cervesa.

Tots dos ens trobaven bé, si està bé és no tenir la malaltia. Però l’enderroc semblava voler avançar fins a esfondrar tot el que havia estat l’antic cinema. Això ens va afectar. Per a mi, era com si enderroquessin una part de la meva vida. Els meus records em van portar al Breton. Tants records, que tinc por que algun sigui inexacte. Malgrat això, no puc estar-me de posar-los en forma de paraules escrites.

Publicitat

Hi havia dos cines a Sarrià (l’altre, més elegant, era el Cinema Spring, al Passeig de la Bonanova). Però fou el Breton el nostre cinema, aquells anys de programació doble, No-Do inclòs i venda de pipes i caramels a la mitja part. Els diumenges, en acabar la sessió, posaven a la pantalla els resultats dels partits de futbol.

Els caps de setmana a la tarda era ple de gom a gom. La seva proximitat a l’estació del Tren de Sarrià el convertia en el cinema dels habitants de La Floresta i Las Planas (així ho escrivien llavors). D’aquests, molts eren nouvinguts a la recerca de millors oportunitats. Podríem dir que el Breton va contribuir a la seva integració.

Aquell cinema tenia llavors molta vitalitat. Durant anys, feien dues programacions a la setmana. Acostumaven a reservar per al dissabte i diumenge el que podia atreure més públic. Quatre pel·lícules en set dies, en una sala gran amb platea i amfiteatre. Era el nostre Cinema Paradiso. Igual que en aquesta reconeguda obra, hi havia, un noi que en bicicleta anava i venia de l’Adriano (un cinema de Sant Gervasi) intercanviant les pel·lícules de la doble programació. De vegades el viatge durava més del previst i el públic impacient xiulava i picava de peus. També ho feien quan la projecció es tallava sobtadament, cosa que avui sembla estrany i que llavors era bastant freqüent. L’esforçat operador sempre ho acabava solucionant. Encara que l’esbroncada més habitual era pels petons interromputs per la censura: els llavis s’acostaven i s’allunaven sense arribar a contactar.

El terra de la platea feia pujada. La pantalla era a la part de dalt. Si s’asseia al davant alguna persona alta, calia canviar de butaca. Quan exhibien una pel·lícula còmica, em posava a les primeres files i em girava quan arribaven els gags. M’agradava veure riure a la gent. També hi havia, crec recordar, un acomodador. És un lloc de treball avui en extinció. Mai no vaig tenir clar si la seva funció, en aquells cines de barri, era orientar-nos per trobar un seient sense ensopegar, impedir que ens coléssim o controlar que les parelles no es passessin de la ratlla. Potser tot plegat.

Als darrers anys, principis dels setanta, el negoci va anar decaient. Potser la televisió en va tenir part de culpa. Tal vegada com a estratègia de salvació, varen començar a exhibir pel·lícules considerades de culte. Amb el meu cosí més cinèfil, hi anava cada diumenge a la nit. Recordo Rachel, Rachel o La semilla del diablo, entre d’altres. Dissortadament aquells canvis no van funcionar i poc després es produí el tancament. Ara no en quedarà ni l’edifici, però jo mai no oblidaré aquell cinema que feia pujada.

Història del Cinema Breton

Jesús Mestre

El Cinema Breton va arribar a ser molt popular al barri de Sarrià. Va ser inaugurat el mateix any que va acabar la Guerra Civil, concretament el dia 26 de juny de 1939, per Pere Alsina Castells, un home molt actiu a la postguerra en la gestió de sales de cinema, que també era propietari d’altres cines dels barris alts (Spring, Adriano, Galvany o Iberia, entre d’altres).

El Breton va canviar d’amos diverses vegades, figurant noms com Benaiges, Xicota o l’esmentat Alsina entre els seus gerents. A la primera meitat de la dècada del 1950 va ser objecte d’una ampliació que va consistir en la construcció d’un pis més per encabir-hi l’amfiteatre. La reforma va ser executada segons un projecte de l’arquitecte Jaume Contijoch Batlle i la sala va ser reinaugurada el 15 de setembre de 1954 amb un aforament de 386 localitats. Adscrit des del primer dia a la categoria de cinema de reestrena, va tancar portes a l’abril de 1972 i l’edifici posteriorment va acollir el gimnàs Varium, abans d’acabar-se convertint en una escola de dansa amb el mateix nom, Varium, que aquest 2019 i després de 32 anys en actiu ha dit adéu a Sarrià per la pressió immobiliària.

L’escola de dansa Varium deixa Sarrià després de 32 anys. Font: Twitter @variumdansa

Abans del Cinema Breton l’espai l’ocupava el Centre Sarrianenc, fundat el 1865 i que va desaparèixer el 1939. El van impulsar un grup d’aficionats a l’art dramàtic, sobretot sarsuela, que s’agruparen per construir un teatre al carrer Jaume Piquet, número 7. A part d’obres dramàtiques i sarsueles, també es celebraven balls pels socis i altres d’esdeveniments socials. El 1930 hi havia les les següents seccions: cultural, esportiva, dramàtica i recreativa. Durant la Segona República es va publicar el setmanari El Crit.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.