Gervasientos: Capítol 3
Juan J. Álvarez G.
Des de l’any 2007, després del que va succeir amb el Javier, que li deien Rei, els Gervasientos van començar a separar-se. Al principi van intentar seguir amb les seves vides, però ningú va poder oblidar els traumàtics fets de la seva mort. Deu anys després, van tornar a trobar-se donant inici a aquesta història.
A noranta anys de la seva inauguració, el Mercat Galvany continuava albergant històries i personatges com en Sergi, que aquell matí estava a la seva botiga entre productes naturals i pernil de primera qualitat amb el seu telèfon mòbil. S’havia assabentat que Adrià, el gervasiento més classista, havia perdut el seu lloc de gerent a l’empresa del Ricard, ja que després de la mort d’aquest, la vídua l’havia fet fora. Amb aquesta notícia ell tenia sentiments contradictoris. D’una banda, sentia llàstima per ell i per un altre s’alegrava doncs era una lliçó d’humilitat que li feia falta.
“Sergi?” – Va dir la veu d’en Martí, i Sergi va aixecar el cap per trobar-se amb en Martí que es casaria quatre dies després; l’Iván que sempre anava amb la patineta i l’Adrià que es notava destruït.
En veure’ls el Sergi va somriure. Mai hauria imaginat que tornarien a veure’s. Va sortir content de la botiga i va abraçar a Martí. “Així que et cases amb la Lía”, va murmurar mentre l’Iván, parat a costat d’ells, va pressionar els seus dits a la patineta per dissimular la seva gelosia. “Iván, tants anys tronc”, va dir quan va abraçar l’home de skate. Després va mirar l’Adrià. Hi va haver silenci. Tenia la intenció d’abraçar-lo, però amb l’Adrià mai se sabia. L’Adrià va estendre la mà i el Sergi la va estrènyer. “Lamento això de la teva feina” – Va murmurar i va afegir que els seguia en facebook i per això ho sabia tot.
Silenci.
Van veure l’última publicació de Ricard en el seu facebook?, va preguntar el noi del mercat, agafant el seu mòbil. L’Adrià va comentar que ell havia vist la foto de les Torres del Paine que va pujar tres dies abans de l’accident que li va costar la vida, però que Ricard estava boig, ja que anava pel món buscant la mort. “No em refereixo a l’última foto que va pujar, sinó del que va escriure sota la foto”. Va respondre i tots van mirar la pantalla del teu telèfon. Van llegir:
Vella lluna plena,
Inestable sol que crema,
un ocell vola content
Els reis governen freds
les fosques nits d’hiver
Roses vénen amb espines
Estiu arriba aviat
I corones cauen del cim …
Martí va dir que es tractava del tros d’una vella cançó. Sergi estava segur que alguna cosa volia dir aquesta estranya publicació. Cap va veure res estrany i Martí va canviar de tema dient que volia convidar-los al comiat de solter. Sergi va tornar dient: “La dona de vermell en el funeral de Ricard, no els va recordar en alguna cosa a Javier”. Adrià va bullir en ràbia i li va exigir que no esmentés aquest nom. “Va ser el primer rei del mambo”, va murmurar Ivan, però en veure la mirada de tots emmudir. “La mirada d’aquesta noia sí que em va recordar a Javier, però Javier és mort – Va comentar Martí – Deixem que descansi en pau”. Sergi sospirar decebut i va deixar el seu mòbil sobre la taula, on seguia llegint el text publicat per el Ricard. Cap es va donar compte en aquest moment que aquelles línies eren una advertència del gervasiento mort, ja que si es llegien només les primeres lletres de cada línia de la cançó deia clarament: “VIU El REI”.
