L’art d’Observar
Pau Farràs Ribas
Té sentit observar sense objectiu? Si volem arribar a algun lloc, sembla que hauria de ser inevitable tenir un objectiu. En qualsevol recerca hi ha sempre una hipòtesi de la qual es deriven uns objectius de treball que ens permetin validar-la o refutar-la, de la mateixa manera que davant d’una problemàtica social també ens plantegem uns objectius per poder-la superar. La pràctica de l’observació, però, —i precisament l’observar sense un objectiu predefinit— és molt útil quan ens trobem davant d’una situació estancada de la qual se’ns fa difícil sortir. Cal que diferenciem la nostra intenció i els nostres objectius en un projecte —per exemple, ajudar una família a sortir de la marginalitat, millorar el clima laboral en una empresa, ajudar a superar una situació personal traumàtica, entendre perquè falla una hipòtesi, etc.— del fet de recórrer a la pràctica de l’observació i de posar en marxa una observació sense rumb traçat prèviament, sense pauta, deixant de banda els objectius que ens han portat a iniciar-la. No és gens fàcil, és més, pot resultar molt incòmode i fins i tot inquietant, perquè, què et sosté quan observes sense rumb o sense cap “escut” que et protegeixi? Però només una observació d’aquestes característiques —sense rumb, sense objectiu, sense “escut”, sense pauta, sense guió, sense graella— és el que ens pot permetre sortir dels raonaments habituals, entreveure camins nous i arribar a noves comprensions.
Eben, de Kapuscinski
Ryszard Kapuscinski, ens ho fa entendre molt bé a Eben, llibre on se submergeix profundament en el continent africà (editat en català per Empúries). “He vingut a Kumasi sense cap objectiu precís. En general es pensa que tenir un objectiu predeterminat és una cosa bona: que la persona sap el que vol i que el persegueix. Per altra banda, però, aquesta situació li imposa unes orelleres, com les dels cavalls: veu únicament i exclusivament el seu objectiu i res més. I passa, per contra, que el que està més enllà, el que se surt del límit imposat en amplitud i profunditat pot resultar molt més interessant i rellevant. Al capdavall, entrar en un món diferent significa penetrar en un misteri, i aquest misteri pot ser ple de tants laberints i racons, de tants enigmes i incògnites!”
Italo Calvino, també ens ajuda a entendre-ho. En el llibre Collezione di sabia (editat en castellà per Siruela amb el títol Colección de arena) que recull diferents escrits de l’autor publicats a la premsa italiana, Calvino —parlant d’un dels seus viatges al Japó— diu: “Nou en el país, encara em trobo en la fase en la qual tot allò que veig té un valor propi perquè no sé quin valor donar-li.” I segueix unes línies més endavant: “Quan tot haurà trobat un ordre i un lloc en la meva ment, començaré a no trobar res que sigui digne de ser observat, o no veure res més que allò que veig. Perquè veure vol dir percebre les diferències i, bon punt les diferències s’uniformitzen en allò previsible quotidià, la mirada llisca per una superfície llisa i sense punts on agafar-se. Viatjar no serveix de gaire per entendre (…), però serveix per reactivar per un moment l’ús dels ulls, la lectura visual del món.”
No és un exercici senzill el d’observar sense rumb, prescindint del que ens ha portat a fer-ho, però aprendre’n és una bona manera per poder veure el món com si el descobríssim amb una mirada nova i entreveure escletxes de canvi. Això sí, desprès, ens caldrà recuperar el sentit del que ens ha portat a observar i integrar una experiència amb l’altra. Tampoc és cosa fàcil.
Pau Farràs Ribas, www.nodre.com
