El Racó del Veí
Lluc Pedrero
Els records de la infància són imatges i flaixos del que has viscut a través del temps, com una pel·lícula en blanc i negre. Era fa molt de temps en un món que s’ha extingit, menys aquell arbre. Llavors, em va assegurar un refugi amb les branques i fulles allargades com agulles, amb una membrana escamosa com la pell d’un peix.
Li teníem estima, com a un amic. També era un testimoni més al pati de l’escola, mentre el visitàvem i ens reuníem al seu voltant, amb les branques ovoides i verdes. Llavors, aquell pati era gran i ara s’ha deformat com un paisatge que no veiem des de fa temps i ens acarona amb el sol els sentits, un instant.
El que em cridava més l’atenció era que estava sol, vull dir que no tenia cap arbre més al voltant que li fes companyia, i suposo que vaig tenir aquella impressió que era, per dir-ho d’alguna manera, de solitud.
Durant aquell temps i amb aquella experiència, forjàvem unes creences, un aprenentatge sentimental, mentre jugàvem a matar formigues al terra amb una pedra al mig del cos. Encara no sabíem moltes coses de la vida ni de la mort.
Recordo que, una vegada, la neu va deixar el rastre a les branques. I allà estàvem a dalt de l’arbre, fins que de sobte desembarcàvem com un vaixell que arriba a port. Potser el refugi d’aquella infància, com en els contes clàssics, era el bosc, que significa la por però també l’esperança. No és fins ara que m’he adonat que aquest record accepta aquesta explicació.
I allà era jo i altres nens que ja no sé on són, i si ho sabés potser em seria versemblant, perquè, com és lògic, el temps s’ha esvaït amb certa seriositat. Però ell no s’ha antiquat. Francisco Giner va dir que no hi ha res més avantguardista que un arbre. Tenia raó: un arbre és un viver del temps.
No li han sortit arrugues ni té cap expressió que faci sospitar res. Potser ens feia l’efecte, tot al contrari, que ens rebia com un treballador que porta molts anys en una fàbrica i que espera a poder jubilar-se, però només era l’efecte.
Els records són imatges i flaixos, com imatges diluïdes que es barregen amb altres coses: amb els inicis de l’amistat i els seus perills, amb els amors inconclusos i, evidentment, insatisfets. Però també ens fan somriure quan algú entra sense avisar. Aquell vell territori encara podria ser el pati d’una escola, cada vegada que passo amb cotxe pel carrer de Carles Riba, a Barcelona.
