Gervasientos: Capítol 7
Juan José Álvarez G.
Als seus trenta anys, Martí, dempeus enfront de l’altar i al costat de la Lía, era presoner de molts dubtes. Deu anys abans, havia conegut a un noi anomenat Javier, del que s’havia enamorat i al que al costat dels seus amics, en una macabra broma, havien donat per mort. Després del fet, tots els Gervasientos, van fer el jurament de mai revelar on havien posat el cos del novè integrant del grup. Des de llavors alguns s’havien refugiat en les drogues o l’alcohol; uns altres en el treball i ell, en el amor de la Lía. Un amor que després d’anys arribava a l’altar.
Durant tota la seva vida, Martí havia fet cas als seus temors que, aquesta tarda es feien encara mes insuportables. Des de la mort de Ricard, unes setmanes enrere, tot havia canviat per a ell. Primer s’havia trobat amb els seus amics de joventut i junts havien enfrontat a una misteriosa dona de vermell, que s’assemblava molt a Javier i que coneixia cadascuna de les seves personalitats. Una dona que havia deixat sense treball a alguns, a uns altres els havia fet fer fallida el negoci familiar i a ell li havia sembrat el dubte sobre quin hauria passat si als 20 anys ell hagués tingut el valor per triar l’amor d’un altre noi, abans dels prejudicis establerts sobre les relacions homosexuals.
Martí, estàs bé? – Va preguntar la Lía i el Martí pàl·lid, no va respondre gens. Va recórrer l’església plena de gent amb la mirada i finalment els ulls de la parella es van trobar novament.
“Lía, sempre m’has ajudat a estar millor”, va murmurar Martí mentre va recordar un article que havia llegit amb la pregunta de: En quin moment s’acaba l’amor? – “Però han estat molts anys sota la teva empara – Va murmurar Martí amb els ulls entelats. “Et vull molt, però no em puc casar amb tu en aquestes condicions. Seria arruïnar la teva vida i la meva” – Va sentenciar Martí davant la desesperació de la Lía, que va trencar en plor.
A quilòmetres d’allí, a la part alta de l’hotel Vela, al costat de la platja de Barcelona, la dona de vermell, de nom Julia, va mirar les ones del mar i va mirar el seu rellotge.
Van sonar les campanes de l’església a Sant Gervasi, alhora que Martí va sortir corrent del lloc llevant-se la jaqueta i el corbatí. Va baixar les escales i va córrer amb totes les forces que va poder. Va córrer i va córrer per tot Barcelona. Va baixar per Muntaner, va travessar Diagonal, va creuar la Gran Via, la plaça Catalunya i les Rambles. El passeig marítim i va córrer com mai abans, com un animal que per fi és lliure . Finalment va arribar a la platja al costat de l’hotel Vela i es va deixar caure al costat de les ones. Va inspirar i va exhalar aire amb força alhora que va trencar en plor. Sabia que tard o d’hora hauria de donar la cara, parlar amb la Lía, amb els convidats i amics, però no li importava. Per primera vegada no li importava la resta, només ell. Era la culminació d’un procés interior que havia començat en el funeral de Ricard, quan havia vist els ulls d’aquella bella dona de vermell.
“Martí no es va casar” – Va dir un dels Gervasientos pel telèfon en l’oïda de la dona de vermell que parada en el finestral de l’hotel Vela mirava l’ombra de Martí al lluny, al costat del mar recolzat en la sorra – “Ho has aconseguit, Martí ha arruïnat la seva vida” — Va dir el Gervasiento.
“Sí, murmuro la dona de vermell i va tallar. Els seus dits van recórrer el finestral de vidre escrivint la paraula JAVIER i un somriure va il·luminar el seu rostre en veure a Martí perdut, sense núvia i sense futur. Encara que… en el fons del seu cor, la seva alegria no era de venjança, doncs dins de la seva ànima seguia estimant a Martí malgrat els deu anys transcorreguts, doncs JULIA I JAVIER EREN LA MATEIXA PERSONA…
Continuarà…
