El Racó del Veïnat
Roser Díaz
Desorientat amb un sol fort, surt el cavaller de la cova. No hi veu cegat pels raigs d’una llum estranya. No hi ha les mateixes flors, la terra és diferent. Està desconcertat. Treu la llança espantat perquè no coneix aquest nou món. Fa calor. L’armadura l’atabala i la cuirassa l’ofega. Desesperat busca un calendari, Déu meu, Juliol! Què faig ara? On he estat. Aquest any faig tard de debò.
Trepitja la terra del camí tot empolsimat. Les fulles comencen a groguejar faltes d’aigua i el riu que sempre baixa net i fresc ara és només un rierol.
-” Això no m’agrada”. Diu caminat cap al poble on cada abril derrota al drac per salvar a la princesa.
Sua i esbufega. Seu a l’ombra d’un plataner recolzant la llança en un tronc eixut. Les plomes vermelles del casc estan recremades. Quan arriba al poble, la gent no hi és. El sol és l’únic habitant. Les cases tenen totes les portes obertes i les cortines volen ballant al son d’un vent tòrrid.
-” Déu meu”. He anat a parar a l’infern. Segur que aquesta vegada el drac ha guanyat i estic en el seu món, el món del foc.”
En una ombra juga una noieta. Al seu costat té un càntir d’aigua fresca. El cavaller se li acosta i li diu.
– Noieta, tu saps on som, saps per què fa tanta calor”
La noia el mira i somrient li diu.
-” Senyor meu, que feu així vestit, us torrareu. És Juliol, i estem en plena canícula, els dies més calorosos de l’any.”
Desconcertat el cavaller, gira cua pensant que havia embogit. Assegut en una ombra recorda….
Com en un camí difuminat es veu volen sortir de la cova un dia de primavera, amb tot florit, un dia fresquet. Llavors esfereït veu la imatge d’un monstre rodó, amb punxes que se semblaven trompetes. Recorda que va lluitar amb ell, però la força del seu verí el va adormir. Quant de temps ha passat? Mare de Déu, tres mesos! El temps en què ha estat adormit ha marxat la primavera, s’han marcit les roses i les lletres han estat empresonades en les planes tancades dels llibres.
Sant Jordi està derrotat.
Seu vora la font, assaborint l’aigua fresca. És llavors, quan un drac cansat se li acosta i li diu.
– “El monstre rodó de les trompetes, també em va derrotar, em va robar la força i l’alè de foc. Ara només sóc un llangardaix molt gran”.
Tots dos estaven tristos parlant quan va arribar la princesa. Molt contenta perquè avui era el seu sant els hi va dir.
– “Senyors Cavaller i Drac, em dic Brígida. Tinc l’honor de convidar-vos al banquet del meu sant que celebro avui 23 de Juliol al castell de vora el riu. Hi hauran gelats i canons d’aigua”
El drac i el Cavaller es van mirar, i contents van seguir a la Princesa que els va portar a la festa més gran aquàtica que mai havien somiat. Com a regal, ja que les roses estaven amagades del sol, li van regalar unes arracades de la reina, aquelles floretes petites que surten al Juliol. Quan van servir el pastís, de dins va sortir una au del paradís que amb la seva ploma va escriure un bonic poema que va dedicar a la princesa Brígida.
I així es va celebrar aquest Sant Jordi atípic, però extramurs, sota un xiprer recaragolat, el monstre rodó de les trompetes, estudiava el seu proper atac. Podrà vèncer una altra vegada?
