El Racó del Veïnat
Roser Díaz
Jo vaig néixer a les Tres Torres fa molts anys. Al carrer Carrencà 21, quan només hi havia tres cases altes. La resta, torres i plantetes baixes s’amagaven darrere de tanques de mare-selva. El carrer tenia unes voreres petites, on els veïns ens ajuntàvem a xerrar o a gaudir de les revetlles. Compràvem al pa, al forn de la senyora Enriqueta, a la cantonada de les Escoles Pies, on hi havia el Mercat amb menys parades, però amb gent tan agradable que anar-hi era com estar a casa teva. A la porta del costat, un quiosc ple d’aquells contes petits, que costaven un duret i que duien cosetes enganxades a la tapa… Quins temps!
Davant del forn de la senyora Enriqueta hi havia una botiga, mig queviures mig vaqueria, on compràvem la llet amb una gerra de zinc i els iogurts de vidre tancats amb una goma. Al carrer de dalt, Doctor Carulla, trobàvem vi bo i begudes a una bodega gran, amb botes de roure, era Cal Miquel. Vaig anar a les Teresianes, quan una part del seu jardí estava dividit per la Ronda. Allà podies veure els paons de cua blava i un munt de flors. A l’escola, on hi ha ara el poliesportiu, teníem una pista de patinatge on preparàvem el festival de fi de curs, que celebràvem amb tómboles, dia dels pares, i passejos al voltant del pati dels petits, ara jardí del centre. Anàvem a beneir la Palma a l’església de la Pau, tots endiumenjats i després jugàvem al parc de Ferran Casablancas on encara hi ha aquesta escultura que jo prenia per una màquina de cosir. El barri s’embolcallava amb les flors dels jardiners que venien plantes, arbres i testos per les torres cada vegada més escasses.
Quan em portava bé, el meu avi em duia al Carrer Doctor Carulla, on hi havia una llibreria que feia les meves delícies, plena de llapis, contes i regals. Quan la cosa ja era especial em portava a la Ronda General Mitre a comprar pastissos a la Colmena… però això ja és un altre barri. Al Carrer Pau Alcover, a la cantonada amb Calatrava, m’enlluernava amb una casa amb la tanca de peixos verds, que imaginava com les algues de l’oceà. Quan arribàvem al cementiri, tenia por, no hi havia llums i entràvem per un passatge sense asfaltar que només arreglaven per Tots Sants. A la seva dreta, quan feia bon temps, dins del pati d’una casa vèiem gallines i un gall, a qui fèiem enfadar cridant-lo des de la tanca de filferro. Després d’un revolt tancat, un mur de pedra imponent ja avisava de la proximitat del lloc sagrat… Records de la infantesa. Ara quan hi vaig, sovint tot em sembla més petit.
