El relat
Elsa Corominas
Als trens el paisatge no distreu, acompanya, compassa, com el so suau i constant de les rodes solcant els raïls, que fins i tot relaxa.
Els elements que poden distorsionar un viatge de tren són els seus passatgers. Tenir assegut al costat un home abatut dormint sobre la tauleta desplegable, inquieta. Compartir vagó amb un executiu de vendes fent trucades per preparar la reunió que té al destí, impedeix la concentració i duu la ment a maquinar improperis cap a tal persona. Les criatures sorolloses impliquen una resignació incòmoda i solidària. Un individu gesticulant ostentosament o mastegant un xiclet emfàticament pot desesperar. Fins i tot algú adormit, si ho fa girant la cara cap a tu, descol·loca. I un perfum fort pot trastocar.
Li esperava un matí de tren i va localitzar el seient, de passadís, mentre llegia en diagonal el diari i anava observant de reüll els elements de l’entorn que l’acompanyarien les properes hores: persones, olors, clima interior i exterior, sons, estossecs, converses. Un cop tot situat, es va relaxar, va obrir la novel·la per la pàgina del punt de llibre i s’hi endinsà, però al cap de poca estona, en aixecar la vista, uns ulls blaus brillants el van atrapar. Ella seia en un d’aquells seients del tren que van al revés que la majoria, i que per tant, distreuen més. Passà llavors allò tan màgic de dues mirades que es creuen i s’inicia una conversa muda. El neguit i la inquietud que van sentir els va fer tornar de seguida cap als respectius llibres, però ella no va trigar gaire a aixecar-se per anar a la cafeteria passant pel seu costat, acariciant-li el braç amb el maluc i, clarament vençut per un d’aquells moments que queden per sempre més gravats a la memòria íntima d’una persona, aquell contacte suau, aquella olor i aquella sensació de primera emoció el van fer aixecar i seguir-la.
I estant sols en un dels espais entre vagons, ella es girà sobtadament i li digué a l’orella si l’acompanyava a fer un cafè, però li demanà si podia anar passant que amb les presses havia oblidat el moneder, i el volia convidar. Ell va oferir ser qui pagués, encantat de fer-ho, i hi insistí, fins que ella va acceptar, però va dir que de tota manera volia anar a agafar un llibre de poesia que estava llegint, que desitjava compartir amb ell un poema. El “torno de seguida” se li quedà gravat a la memòria per sempre més.
El temps d’espera sol a la cafeteria primer va ser de nervis en positiu, de buscar la millor postura, el gest més afavoridor, la frase més indicada. Va imaginar que arribats al destí i ja fora de l’estació es besaven al carrer, i com que plovia fort li vingué la imatge del rostre d’ella mirant-lo mentre la pluja li queia a sobre. En el seu imaginari, es van estimar molts anys com en aquella primera emoció, i van agafar molts trens amb molts destins, i de grans seien agafats de la mà en un banc de l’andana, a veure com els trens passaven…
Però al cap de quinze minuts es començà a preocupar i a dubtar de si havia de desfer el camí i buscar-la. Potser hi havia alguna confusió? Preguntà al cambrer si hi havia dues cafeteries al tren, però no. I la parada de Saragossa es va fer llarga, però acabà el tallat d’una volada i tornà al seient. Ella no era al seu lloc, i totes les pertinences d’ell havien desaparegut. I el tren avançava cap a Calataiud.
