El relat
Elsa Corominas
Ja feia una hora que caminaven i xerraven.
- Ets molt interessant –va mentir ella.
- A mi també m’ho sembles –va mentir ell.
Era la primera vegada que sortien a passejar junts després dels respectius viatges d’estiu. S’havien conegut precisament feia dos anys, en un viatge a Cuba organitzat per una agència que muntava escapades per a persones soles i havien acabat al llit després d’uns quants mojitos de la Bodeguita del Medio. Tots dos tenien una mena d’addicció per viatjar, per buscar llocs i experiències que no tinguessin res a veure amb el seu dia a dia, volien arribar de cada escapada d’estiu com nous, amb algun aprenentatge, tornar a la rutina diferents i renovats. Feien fotos, feien un diari, buscaven destins llunyans, cultures diferents, rutes alternatives, racons ocults, senders desconeguts.
I coincidien, no sols en aquesta dèria per viatjar sinó també en la seva visió del món, en gustos literaris i cinematogràfics, en hàbits alimentaris equilibrats i saludables de dilluns a divendres i excessius i exquisits els caps de setmana, en ser grans urbanites però fer una escapada o dues mensuals al camp per agafar energia i fer excursions de certa intensitat i que requerien esforç físic i equipament adequat. Eren com ànimes bessones, i reien i s’ho passaven bé junts, es buscaven, volien quedar sovint.
Però tot i així la nit cubana va ser bastant desastrosa, no va anar bé i van decidir no seguir aquell camí. I l’estiu posterior van fer cadascú un viatge diferent, Sri Lanka i Vietnam, respectivament, i avui havien quedat per caminar per un parc de la ciutat i s’havien explicat l’escapada, les anècdotes del viatge, els vols i els transports precaris, els menjars típics, els costums diferents, les tradicions i les ciutats importants vistes i els seus monuments i museus. I asseguts en un banc mirant el dia emboirat ell li va dir:
- He conegut algú que sembla que m’agrada molt –va exagerar ell.
- Oh que bé, quina bona notícia! –va mentir ella.
- Em fa feliç que te n’alegris! –va mentir ell.
- És fantàstic que t’enamoris, ho mereixes, em sembla genial! -va exagerar ella.
Ja cadascú a casa seva no podien deixar de pensar l’un en l’altre. I com que en això també s’assemblaven, van recórrer a la bibliomància per saber què fer amb aquella relació. Ell devorava novel·les i aplicava aquest mètode d’endevinació agafant un llibre a l’atzar de la seva prestatgeria i interpretant la darrera frase del capítol per on s’obrís, adaptant-la a les circumstàncies presents. Amb els ulls tancats, va agafar La Cartoixa de Parma de Stendhal i obrí el llibre pel capítol setè, que acaba així:
“Els èxits que recollia no el consolaven de la por horrible d’enemistar-se amb la duquessa”.
Ella ho feia amb poemaris, i s’acostà d’esquena al seu racó de poesia i mirant per la finestra allargà el braç fins a agafar el llom gruixut de la poesia completa de Joan Vinyoli en una edició de butxaca i, en obrir-lo a l’atzar va anar a parar al poema “Tarda fosca”, i com que la seva bibliomància personal consistia en interpretar els quatre darrers versos del poema atzarós, va tancar el llibre i el va trucar per sortir aquella mateixa nit. Li va proposar d’anar al Gimlet, que té una carta només de mojitos, i en un paperet li va escriure a mà els quatre versos de Vinyoli:
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
A encendre un petit foc
Per escalfar-hi
Les mans tan buides de tots dos?
Van passar una nit memorable i van quedar convençuts que un mal inici no té per què determinar un fracàs i que l’atzar pot ser una bona idea.
‘Nit de plors i de pors’, un relat d’Elsa Corominas per als lectors d’El Jardí
