Publicitat

Escollir el camí

"Quan veig jovent mirant de decidir si estudiar o treballar, si aquesta professió o aquella altra, penso que li donem massa importància a una decisió que podem canviar en qualsevol moment": l'opinió de Glòria Vilalta

spot_img

Publicat el 16.6.2025 6:30

Opinió

Glòria Vilalta

Quan miro enrere i penso en el camí recorregut -que ja comença a ser un bon tros-, puc comptar moltes decisions que haurien canviat la situació actual. O potser no, potser hauria arribat on soc ara però per un altre camí. Soc de les que creu que d’alguna manera tenim un camí establert

Potser el caminarem descalços i ens farem mal sovint, però el podrem sentir de ben endins. Potser el farem amb unes bones botes que ens protegiran, però que no ens permetran sentir. Potser el farem molt ràpidament i amb determinació, i arribarem al destí -si és que n’hi ha- i aleshores podrem descansar i gaudir de l’experiència d’haver-hi arribat. Potser el farem cavil·lant, mesurant cada pas, fent ziga-zaga. Potser el farem amb decisió clara però lentament, cuinat a foc lent.

Publicitat

Hi deu haver tantes maneres de fer un camí com persones hi ha al món. I potser no hi ha camí, caminante no hay camino, se hace camino al andar. Davant d’això, quan veig jovent mirant de decidir si estudiar o treballar, si aquesta professió o aquella altra, penso que li donem massa importància a una decisió que podem canviar en qualsevol moment. Perquè si, un cop en el camí, veiem que no és el nostre, que ens hem “equivocat”, més tard o més d’hora probablement farem un gir. Evidentment, això és fàcil veure-ho en perspectiva; en aquell moment, la decisió no és senzilla, com no ho és la de canvi de feina quan ja fa anys que caminem.

El que tinc clar és que tot el camí recorregut és un aprenentatge, sigui el nostre camí o no. Perquè fins i tot quan veiem o ens sembla que allò no era per a nosaltres, d’alguna manera ens ha ajudat a ser qui som ara o a agafar un camí que no hauríem escollit a la primera.  Jo he estat molts anys buscant el meu camí. Ara sento que ja l’he trobat i a la vegada sé que els camins que m’hi han portat també han estat necessaris; o si més no, enriquidors. 

En l’àmbit de la llar, el camí em fa pensar en l’àmbit general en el tipus de casa escollida. Totes són un aprenentatge. Totes hi són per alguna cosa, per alguna experiència,  agradable o no. Fins i tot quan creiem que ens hem equivocat amb aquella casa perquè no és saludable, podem descobrir quin regal ens ha portat aquella situació. 

La casa sempre és un reflex de nosaltres. La casa és la nostra aliada, és la nostra tercera pell. És un espai de vida que interactua amb nosaltres i, com tot, ens ajuda a créixer i a conèixer-nos si aconseguim mirar-la d’aquesta manera. Agraeixo la meva llar, l’actual i totes les anteriors. Agraeixo el camí escollit.

spot_img
[adrotate banner="28"]

Notícies relacionades

El que amaguen els calaixos

"L’instint de supervivència és tan fort, que sovint deixa coses amagades en algun lloc perquè no estem preparats per veure-les i enfrontar-nos-hi": l'opinió de Glòria Vilalta

Fent camí cap als nostres propòsits

"Una manera de fer camí, a casa i a la vida, és buidar. Quan buidem, deixem pas a noves oportunitats. Fem espai per al camí. Fem el camí més fàcil": l'article de Glòria Vilalta

La necessitat de pertànyer

"Tots necessitem -ni que sigui de manera inconscient- sentir-nos part d’alguna cosa. Suposo que perquè en el fons tots formem part del mateix, tenim el mateix origen, encara que ho haguem oblidat. Quan podem entendre això, de veritat, i ho sentim, ja mai més ens sentim separats": l'opinió de Glòria Vilalta

Celebrar: arriba l’hivern i Nadal 

"Celebrar, portar alegria a la llar, posar-hi rialles, amor, cura -també amb les decoracions-, fa que l’energia de l’espai augmenti. I això ens ajudarà a fer que augmenti també la nostra. És un circuit de retroalimentació": l'opinió de Glòria Vilalta
spot_img

El neolític: l’origen d’un món nou

La domesticació de plantes i animals, iniciada fa uns 10.000 anys, va donar lloc a transformacions que encara avui condicionen les societats humanes

La desolació del “western” llatinoamericà: Páramo herido, de Fabio Neri

Una novel·la que subverteix els codis del gènere clàssic per radiografiar les cicatrius del colonialisme

Mariona Sodupe: “Els químics són els arquitectes de la matèria, perquè dissenyen i sintetitzen molècules amb propòsits concrets per millorar-nos la vida”

La investigadora en química teòrica, veïna de Sarrià, parla en aquesta entrevista de simulacions moleculars, intel·ligència artificial i dels reptes actuals de la recerca i la universitat

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí