El Relat
Maria Àngels Viladot
Vaig sortir de casa amb la idea senzilla d’anar a veure l’exposició d’Henri Matisse al CaixaForum. “És preciosa”, m’havien dit. La paraula em semblava pobra, però mentre caminava cap allí, amb aquella il·lusió que s’enfila sense fer soroll, vaig adonar-me que potser no es tractava de trobar un adjectiu millor, sinó d’acceptar que hi ha coses que no caben en una sola paraula. Havia llegit que, per a Matisse, el negre no era absència, sinó una forma de llum. Sempre m’havia semblat una frase enigmàtica. Aquell matí, però, sense adonar-me’n, vaig començar a sospitar que no parlava del negre en si, sinó de la manera com feia existir la resta de colors.
El matí tenia una claror estranya, com si algú hagués retirat un vel que feia temps que no sabíem que hi era. Barcelona semblava acabada de pintar o operada de cataractes: simplement més nítida, més descoberta. No era només la lluor del sol, sinó la manera com s’escampava, sense pols, mentre el cel s’obria en tonalitats noves. Les façanes treien un ocre calent que virava a taronja; alguns balcons llampegaven d’un blau inesperat, i sota els cotxes les ombres prenien matisos violetes. Tenia la sensació que la ciutat respirava d’una altra manera.
En entrar al CaixaForum, no vaig notar cap tall entre fora i dins. Era com si l’exposició continués el que la ciutat ja havia començat. Vaig recórrer les sales deixant-me portar, sense pressa, observant com la gent es movia amb una cadència que no sabria descriure. A mesura que avançava, la meva mirada es feia més precisa i alhora més tova: perdia rigidesa i guanyava profunditat. Seguint l’ordre cronològic, vaig veure com els perfils negres dels primers quadres anaven cedint. Els traços foscos es feien més porosos, menys autoritaris. En esborrar barreres, els colors s’expandien amb una gràcia inevitable. Vaig pensar que Matisse, amb els anys, havia anat alliberant-se d’uns barrots silenciosos. Ara l’un, ara l’altre. Fins que quedaven arraconats, com deixalles d’un sistema obsolet. Havia anat obrint finestres interiors, deixant entrar aire, respir, espai.
Al fons d’una sala, un retrat immens d’una dona gran em va aturar. M’hi vaig acostar amb la sensació d’entrar en un lloc íntim. El rostre no somreia, però tampoc era sever. El blau del front, el rosat del nas, la galta malva…, tot s’embolcallava amb una suavitat que feia que cada color existís més. I llavors va passar: vaig entrar en un record. No era una escena concreta. Era una atmosfera. Un groc tènue, un capvespre serè, una calma que no anul·lava res. Vaig intentar retenir-ne alguna imatge, però tot es movia, com si encara s’estigués formant.
I en aquella nebulosa, la vaig reconèixer. No la cara exacta de la meva mare, ni el cos, sinó la manera de ser-hi. La pressentia en un fregadís de passos, en una olor que no acabava de fixar-se, en el temps que deixava entre una paraula i l’altra. En la pausa mínima abans de dir el meu nom. No la podia reconstruir, però la captava. Era allà, dins la claror matisada del quadre. L’ombra de l’absència també hi era, però ja no maldava per conquerir tot l’espai: s’havia convertit en un gris ala de mosca, integrat en una harmonia més ampla.
Quan vaig sortir de l’exposició, Barcelona continuava allà, però no exactament igual. La besllum que al matí només s’insinuava ara era tangible. Les ombres no pesaven. Els colors es feien abraçades càlides; els contorns dels edificis, de les fulles verdes i torrades, dels vianants, es desdibuixaven lleument, com si una llàntia tremolosa els il·luminés només el just.
La ciutat no s’havia simplificat: s’havia tornat fluida. Tot trobava lloc amb naturalitat, sense esforç, com un núvol de sucre esfilagarsat que es desfà només de respirar-hi a prop. Les veus es dissolien en la remor del carrer, que sonava com un rusc tranquil.
Vaig continuar caminant, i vaig pensar que potser, mentre ens aferrem a les formes, ens perdem l’esclat que les fa possibles.
