Publicitat
spot_img

La dificultat de la presència

Publicat el 11.5.2018 9:30

L’Art d’Observar

Pau Farràs Ribas

Si alguna vegada heu passat per l’experiència d’observar en presència —per exemple en una observació declarada, amb l’objectiu de fer recerca o de dur a terme un aprenentatge, o en alguna activitat professional que requereix una escolta atenta tot havent-se de mantenir en un segon terme—, coneixereu bé com resulta d’incòmoda una observació directa tot formant part del mateix camp d’observació, especialment les primeres vegades. Quan no disposem d’un guió, d’un full de notes, d’un rol actiu, observar en presència pot resultar fins i tot inquietant. Com en totes les coses, cal aprendre’n.

L’experiència de l’observar presència és una pràctica de tolerància: tolerar que no ho veurem tot, que potser tindrem la sensació de no entendre allò que veiem, que ens sentirem al marge, que ens costarà no actuar, que sentirem incomoditat. És una pràctica que recorda una mica la del ioga, però amb els ull oberts tant cap endins com cap enfora, una pràctica d’atenció i de percepció; no hi ha una selecció conscient d’allò que ens arriba; arriba el què arriba: realitats que poden ser percebudes amb els sentits (escenes, diàlegs, interaccions…), però també emocions (desig, temor, dubte, il·lusió…). Arriba el que arriba i ho deixem passar. Després caldrà recollir-ho tot, portar el material en brut, sense tria, sense jutjar-lo ni analitzar-lo, per poder identificar, amb l’ajuda d’altres persones —un grup de treball o uns supervisors— on s’estreny la nostra visió i on podríem trobar indicis de comprensió.

Publicitat

Nietzsche, a El crepuscle dels ídols, parla de la necessitat d’aprendre a mirar: “(…) assenyalaré ara mateix les tres tasques per a les quals es necessita educadors. Cal aprendre a veure, cal aprendre a pensar, cal aprendre a parlar i a escriure. La meta en aquestes tres tasques és una cultura noble [vornehme]. Aprendre a veure: acostumar l’ull a la calma, a la paciència, a deixar-que-les-coses-se’ns-apropin; aprendre a ajornar el judici, a envoltar i a abastar el cas particular des de tots els costats. Aquesta és la primera ensenyança preliminar per a l’espiritualitat: no reaccionar de seguida a un estímul, sinó controlar els instints que posen obstacles, que aïllen. Aprendre a veure, tal i com jo ho entenc, és gairebé el que la manera de parlar no filosòfica denomina voluntat forta: el que és essencial en això és, precisament, el poder no «voler», el poder diferir [aussetzen] la decisió.

Veure, doncs, com observar, no sembla una tasca senzilla, oi? Però val la pena intentar-ho ja que probablement una de les coses que realment tenim a l’abast, si sentim el desig de transformar el món del qual formem part, és treballar sobre la nostra mirada.

Pau Farràs Ribas, www.nodre.com

spot_img
spot_img
[adrotate banner="28"]

Notícies relacionades

Introduir-se al món casteller a ‘la colla d’Unzué’ és possible a Sarrià

Els de la camisa grana obren dos assajos, dies 21 i 23 de maig, a persones amb ganes de sumar a la colla i acabar amb una actuació al Tibidabo

“No tinc temps”: qüestió de prioritats

El temps és un recurs únic. L'actitud també juga un paper clau en com el gestionem i com aprofitem les 24 hores del dia.

Dues alumnes d’una acadèmia de Sarrià, entre les millors notes per exercir de psicòlogues internes residents

Laura Barbero (UB) i Mercedes Muñoz (UOC), formades a Persever, han tret la primera i la cinquena millor puntuació de tot l'Estat al PIR

El dol per la mort d’una mascota: “No, no era només un animal”

"És un dol legítim, però molts cops un dol amagat per por a ser jutjats", explica la psicòloga Mertxe Fernández
spot_img

Lourdes Fañanás: “Els traumes i l’estrès més profund solen produir-se en els primers anys de vida, sovint dins del nucli familiar”

Catedràtica a la Facultat de Biologia de la UB i veïna de Sarrià, Fañanás ha estudiat com els factors genètics i ambientals intervenen en els transtorns mentals greus

Sarrià-Sant Gervasi, el districte amb millor salut mental de Barcelona

El districte manté una de les esperances de vida més altes tant en homes com en dones

Rosario Endrinal, 20 anys després: quan l’odi a la pobresa continua guanyant a la tendresa col·lectiva

Assís recorda la dona assassinada el 2005 i alerta que la pobresa, el gènere i el racisme continuen alimentant una violència estructural sovint invisibilitzada

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí