Opinió
Jaume Clotet
L’agost a Sarrià és un període estrany, segurament el més estrany de l’any. En una vila majoritàriament benestant com la nostra, l’èxode estival s’hi nota particularment. Carrers buits, especialment quan el sol cau a plom, més de la meitat dels comerços tancats i gairebé cap dels turistes que, segons la premsa, arrasen el centre de Barcelona com una plaga de llagostes. L’agost sarrianenc sembla somort, però hi ha vida. Els que hi som ens notem desubicats, fora de lloc, fora del temps. Les nostres rutines queden trencades, no sabem gaire on anar ni què podem fer. On són els nostres convilatans? On és tothom?
La majoria de veïns són a llurs segones residències, principalment a la Costa Brava o la Cerdanya. Molts són, també, a Menorca, especialment a Fornells i altres indrets de la costa de Tramuntana, que vindria a ser el Sarrià insular o el Sarrià-sur-Mer. Queden a la vila tres tipologies d’habitants: els sarrianencs que no poden marxar per motius econòmics, els sarrianencs que no poden marxar perquè treballen i els sarrianencs que no marxen perquè no volen, en bona part gent gran. Aquests tres grups conformen un grup compacte de persones que, sense que calgui dir-se res, amb la mirada s’entenen perfectament. “Tu també t’has quedat? Ànims, no estàs sol.”
Diu la vella dita popular que a Sarrià hi trobarem “vents, torrents, torres i convents”. És una dita ben certa, com totes les dites, i a la vila hi trobem els quatres elements esmentats, i que per molts anys ho puguem veure. A l’agost el més preuat és l’airet que acostuma a notar-se, encara que la calor sigui enganxosa i xafogant. Vaig llegir fa un temps que sempre hi ha uns dos o tres graus de diferència entre la temperatura del centre de Barcelona i la temperatura de Sarrià. La contaminació del centre i els ventets de Collserola ajuden a fixar aquest canvi de temperatura. Aquesta diferència es nota sobretot a la tardor i a l’hivern, quan, si es treballa a Barcelona i es retorna a Sarrià així que cau el llostre, es percep una mica més de fred. Aquesta diferència ajuda, si més no a mi, a refermar la convicció que no només no vivim a Barcelona, sinó que ho fem en un poble de mitjana muntanya.
Val a dir que jo no he passat tot el mes a la vila, però sí dies dispersos i mandrosos, bo i tornant del Pallars abans d’anar cap a les Terres de l’Ebre, durant els quals he passejat amunt i avall pel carrer Major i altres vials sarrianencs, anant a Can Caralleu o a comprar els queviures necessaris per no morir d’inanició o de set. En aquestes anades i vingudes per un Sarrià desert i tropical, no he pogut deixar de fixar la vista, quan n’he vist, en la canalla petita. El meu primer pensament és sempre d’una certa melangia trista: per què aquest nen no és de colònies o a la platja o la muntanya? Potser els pares treballen i romanen encara uns dies a Sarrià, amb els avis. Potser la seva família només es pot permetre uns dies de vacances. Quan jo era petit i vivíem al carrer de Carme Karr, marxàvem a finals de juny i no tornàvem fins a principis de setembre. Eren aquells estius eterns al poble, als anys 1970 i 1980, on cada dia era calcat al dia anterior i el retorn a l’escola semblava un miratge incert i llunyà.
Ara ja s’ha acabat l’agost i l’estiu. Falta un any per a un nou agost a Sarrià.
