El Llibre del Veí
Sandra Palau
Recordo com si fos ahir aquella primera vegada… Sí, la sensació del pas del temps no és la mateixa per a tothom. De fet diuen que el temps “bo” és el subjectiu, ja que cadascú té el seu propi temps. Doncs bé, crec que jo estava a punt de celebrar catorze estius, i aquella nit em trobava a un poble d’Alacant, a punt de gaudir d’un dels meus concerts de Sau, acompanyada del meu pare. Arribava tard (com de costum), però el que jo ignorava és que abans de Sau tocava un altre grup… Sí, Glaucs. Em van captivar des de la primera nota, i ja sigui gràcies a casualitats inesperades o de la mà de la causalitat, a partir d’aquella nit, la música de Jofre Bardagí, es va convertir en la banda sonora de la meva vida.
Ara, després de més de vint anys d’aquell concert, atrapada per la nostàlgia, l’observo mentre s’apropa al meu costat amb un somriure tímid i delicat, amb pas insegur però punyent al mateix temps… Em convida a descobrir-lo, poc a poc, i viatgem per cadascuna de les seves melodies, des de ‘Els teus ulls glaucs’, passant per totes les emocions que l’han dut fins a “Hamburg”. Sí, torno a sentir l’emoció d’aquella primera vegada…
Recordes el moment que vas decidir que volies ser músic?
No, no va existir aquest moment… No m’ho vaig proposar, tot va evolucionar de manera orgànica, ja que es va donar per fet que ho seria. El meu pare i el meu tiet eren músics, el meu avi cantant…
És clar, no et vas plantejar fer una altra cosa…
Bé, segurament si hagués sigut millor estudiant m’hagués dedicat al cinema. De fet m’agrada bastant més el cinema que la música.
Series director de cinema?
Sí, vaig estudiar interpretació, però em vaig adonar que el que realment m’atreia era la direcció. El cine a nivell d’art ho té tot: fotografia, música, interpretació… Un dels meus grans ídols i referents és Woody Allen, per sobre de moltíssims músics.
Has creat música per a cinema?
No, encara no. He fet música per teatre, el darrer projecte que he fet és la música de l’obra de teatre La Plaça del Diamant, al Teatre Victòria, i a partir d’octubre es podrà veure al Teatre Poliorama. I ara m’han proposat posar la música a un curtmetratge que es presenta a Cannes.
Com definiries la màgia de la teva professió?
La màgia és veure des de l’escenari com el públic es fa seva una cançó que prèviament has creat íntimament en un estudi.
Si et poguessis retrobar amb el Jofre que començava a actuar amb Glaucs… Quin consell li donaries?
Tots ens construïm a base del que ens passa a la vida. Jo no seria com soc si no hagués passat el que he viscut, per tant ja m’està bé. Però sí que li diria que fos més sincer amb ell mateix i que tingués més paciència amb Glaucs.
Jo recordo que us vaig descobrir en un concert a un poble d’Alacant, crec que era l’estiu del 96…
Recordo el concert, era a Els Poblets.
Sí! Teloners de Sau…
Exacte, vam ser els teloners de Sau en aquella gira. Aquell concert va ser especial, perquè allà va començar tot… A partir d’aquell dia ens van trucar per fer bolos, encara no havia sortit el primer disc…
I el 2003 vau actuar per últim cop…
Sí, vam tenir mala sort. Vam gravar cinc discos en cinc discogràfiques diferents… Hi va haver molts problemes. La mort del meu pare també hi va influir…
Després vas treure un disc en solitari…
“Jo faig cançons”
M’encanta aquesta cançó
Una cançó per estalviar-me els diners que val un psicoanalista (riu)
És molt terapèutica la música…
Sí, i en aquest disc hi ha moltes veritats. Vull dir que a partir d’aquest disc vaig decidir que volia parlar de mi, dels meus problemes. És més intimista.
I ara… “Hamburg”
Sí, ja tocava treure un disc nou…
Ets un enamorat de la ciutat?
M’agrada molt, hi tinc un amic i hi vaig sovint. M’enamora sobretot pel vincle amb The Beatles. El Lennon deia: “Jo vaig néixer a Liverpool però em vaig fer un home a Hamburg”. De fet la portada del disc és un homentge a The Beatles i concretament a John Lennon. A més, la ciutat té un món “underground” que m’atrau.
Si haguessis de triar només una de les cançons… quina seria?
“L’Ordet i el Piopà”. És la més especial, parlo de la meva filla… i la música és del meu pare. Porto divuit anys intentant escriure una lletra per a aquesta música…
El disseny del disc també és molt especial: imitant un vinil.
Sí, tenia molt clar que ho volia fer així i no sabia si quedaria bé… però n’estic molt content.
Ets un romàntic…
Justament en una de les cançons dic: “Ja no escric cançons d’amor, me n’he oblidat”. Soc romàntic en determinades coses però prioritzo el pragmatisme.
Aleshores no deus llegir en paper…
Trobo més pràctic un llibre electrònic… Però m’agrada el paper.
(Aprofito per regalar-li Dobles Vidas de Ferri López, editat per La vocal de lis. És un llibre d’humor, és pràctic).
I el concert de presentació del disc serà aquí a Sant Gervasi, oi?
Sí, el 13 de Juny a la sala Nota 79. (Vallirana 79)
