La mirada política
Roger Rosich
El 2018 l’antic edifici de la Borsa de Comerç de París obrirà les portes transformat en el nou museu d’art contemporani de la Fundació Pinault.
El multimilionari francès François Pinault i l’ajuntament de la capital francesa van arribar a un acord per tirar endavant el projecte: l’ajuntament cedeix el magnífic edifici en desús i situat al cor de la ciutat (al costat del Louvre) i Pinault finançarà la seva reforma, adequació i museïtzació. Un projecte colossal i brillant. Pinault ja ha contractat al prestigiós arquitecte Tadao Ando per fer la reforma. Pot ser un gran projecte: una façana neoclàssica antiga, un interior modern, una museïtzació actual i la important col·lecció d’art contemporani de Pinault exposada. Centenars de peces exposades, que a demés es podran moure i dialogar entre els altres museus dels quals la Fundació Pinault és impulsora.
Naturalment, el nou museu serà un altre nou pol d’atracció artística, cultural i turística de la ciutat. Un atractiu per una ciutat inabastable en atractius. Però també generarà, clar, molts llocs de treball de forma directa i indirecta a tots els nivells.
La notícia, protagonitzada per Monsieur Pinault i per l’alcaldessa de París, la socialista Anne Hidalgo, em va fer pensar també en l’aposta de política cultural forta que suposava per a la ciutat. I, clar, em va fer pensar en la desapareguda política cultural de la ciutat de Barcelona.
El nou regidor de Cultura i Promoció econòmica de la ciutat, el socialista Jaume Collboni, té molta feina, si vol, només en relació a l’àmbit de museus: es farà la sucursal de l’Hermitage arran de mar? Què se’n farà de l’edifici de la foneria de canons de la Rambla? Hi haurà un museu militar a Barcelona? Hi haurà un nou pla de museus? Es promourà realment Montjuïc com a “Muntanya dels Museus”? Què es decidirà en relació al tàndem museístic de l’Etnològic i el de les Cultures? S’ajudarà en el replantejament general del Museu d’Història de Catalunya? Se li farà realment fàcil a Carmen Cervera perquè el Museu Thyssen Barcelona existeixi a un dels pavellons de sota el MNAC? Com es gestionen o què se’n pensa fer d’espais tan ambiciosos com la Fabra & Coats o el Canòdrom?…
Barcelona no és París ni aquí hi ha lleis de mecenatge dignes perquè els senyors Pinault espanyols i catalans aflorin i inverteixin en cultura; una llei molt necessària i en la qual cal que els polítics avancin. Barcelona no és París, però podria fer molt més per assemblar-s’hi.
Roger Rosich és analista polític, 1400caràcters.wordpress.com
