Cultura – relats
Mò Bertran
La Júlia agafa les claus, la bossa, la jaqueta i la bici i tanca la porta de cop. Baixa amb l’ascensor, desplega la bici i comença a pedalar. Llibertat. Aquesta és la sensació que té quan pedala, sobretot quan pedala per la ciutat.
Faig tard, com sempre.
Pedala ràpid. Se sent una mica menys lliure. Una mica més màquina.
Sempre surto massa justa de temps. Em costa arrencar al matí. Ara haig de córrer i estic començant a suar i no vull…
Afluixa una mica la velocitat, gira a la dreta, agafa el carril bici.
Quan arribi al taller trucaré a en Pere. Avui és l’últim dia.
Pedala a ritme més tranquil.
Si accepto hauré de marxar. La Maria i en Pau encara són petits i en Jordi ha agafat més classes aquest curs, tot i que diu que s’ho podrà combinar…
Vermell, frena, just al costat d’un noi amb patinet i just darrere d’una bicicleta elèctrica. Torna a pedalar amb ritme, el carril bici va ple. Els patinets l’avancen.
Jo vindria cada quinze dies i ells podrien venir alguna vegada, també. Ens farà il·lusió retrobar-nos, a tots. Amb en Jordi reviurem el principi, quan ell vivia a Berlín i jo a Barcelona i frisàvem per trobar-nos, a mig camí, allà, aquí.
Gira a l’esquerra, pedala més lent. Recorda. Somriu i respira fons. Llibertat de nou.
Però ara no és el mateix. Hi ha la Maria, hi ha en Pau.
Comença a suar, el mocador li sobra. Com cada dia, quan arriba aquí es treu el mocador, es descorda la jaqueta, sent l’aire fresc i amable del matí. Li agrada aquest clima suau.
No suporto el fred. Si dic que sí no serà per la ciutat. És lluny, és trista, és freda i jo necessito llum, sol, calor. Ho hauria de pensar bé. No trucaré a en Pere fins la tarda. Dinaré amb en Jordi i ho tornarem a parlar.
Mira l’hora, està trigant més que de costum, ara fa tard de veritat. Agafa més velocitat. Intenta no pensar més. Respirar. Respirar. Tornar a la llibertat. Que gaudeix en dosis cada vegada més petites.
El projecte és indiscutiblement el millor que m’han proposat fins ara. Una escultura d’un metre i mig, a la Grand Place. Vaig plorar de felicitat. Vaig fer mans i mànigues per finalitzar a temps els projectes actuals. I ara dubto tant, a hores de signar. Quan arribi trucaré a en Jordi i ens veurem, quedarem per dinar. Que em torni a dir que sí, que marxi, tornar a sentir que no deixi passar l’oportunitat, que soc una de les millors escultores…
Sona un clàxon, es gira, el cotxe puja ràpid. Crida. Amb un fort cop a la cama, el conductor envesteix la bicicleta i llança la Júlia amunt.
S’ha acabat?
Estic volant.
Cau a terra. Al costat, la bicicleta, la bossa i un mòbil que s’il·lumina:
Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber, i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.
Altres contes publicats: