26.5 C
Sant Gervasi
| Diumenge 09 d'agost de 2020 |

Felicitació

Un conte original de Mò Bertran

Cultura -Relats

Mò Bertran

Anem al parc. Aquest any la mare ha dit que ja n’hi ha prou de fer la fotografia sempre al menjador, que la llum no és prou bona i a més queda repetitiva. Per molt que el pare li canviï l’angle, tothom ja coneix els racons del nostre saló. I al pare li ha semblat una bona idea. A nosaltres no ens han preguntat què ens semblava.

–Va, nenes, poseu-vos les sabates que baixem al parc. Blai, tu també, va.

Publicitat

Protestem una mica, sabent que la queixa no ens porta enlloc. Està tot més que decidit. Amb mandra, ens aixequem i ens posem les sabates. Les dues germanes grans, la u i la dos, ens en sentim molt, de grans, sobretot per anar vestides encara iguals, les quatre. Quina vergonya, estem ridícules. M’atreveixo a dir-ho, però el pare somriu. Ell ens troba maquíssimes. I la mare em fa callar amb una mirada que vol dir no discuteixis i posa’t les sabates.

El conjunt no és lleig, la faldilla m’agrada i el jersei sense mànigues, també. És del mateix color i, de lluny, sembla que portem un vestit. El que no m’agrada gens són els mitjons, me’ls estiro bé perquè sembli que porto mitges. I encara m’agrada menys que les meves germanes vagin amb el mateix “vestit”. He aconseguit que, habitualment, la germana u i jo ens vestim com volem. Com volem és un dir perquè la mare ens compra la roba, o la comprem juntes, amb el seu vistiplau, i a mi ja em sembla un gran avenç. Avui, però, ens hem hagut de posar totes el mateix. En Blai va diferent, és el nen, però a joc. Ell sí que està content, té quatre anys i anem al parc! Farem el retrat que, un cop imprès, serà la felicitació de Nadal dels pares, com cada any. La felicitació de la família, però nosaltres no signem mai, nosaltres posem a càmera. I som nosaltres qui entrem a totes les cases dels amics, que ja ens esperen. A casa en Toni també. Vergonya.

–Seieu amb les cames creuades, les grans darrere i els petits davant vostre, intercalats.
Ho provem, la gespa està mullada, estem incòmodes, hem de vigilar que no se’ns vegin les calcetes. Estic enfadada però he de somriure. Ho sé fer perfectament, somriure enfadada. El pare ens ha fet tantes fotos, sempre amb l’uniforme familiar, amb l’escenografia pensada i amb el posat adient, tot ben calculat perquè la foto sembli natural. Tu més a l’esquerra, tu una mica més avall, tu acosta’t. No, tu no, tu queda’t com estaves. I ara somrieu! I totes somriem. Hem après que així acabarem abans. I moltes vegades ens fa gràcia. El pare amb la càmera, intentant trobar LA foto. La mare gesticulant darrere seu perquè riguem de veritat, saltant, una mica, no gaire, perquè ella és discreta i tampoc no vol que ens miri tot el parc. Però jo sé que ja ens estan mirant tots.

Ara som al costat de l’arbre, sembla que aquí farem la definitiva. Les germanes u i dos, darrere, una a cada costat de l’arbre. En Blai, enmig de la tres i la quatre, recolzat a l’arbre, donant-los les mans. Poseu-vos més juntes. No, no tant. Somrieu!

Jo m’imagino d’aquí a cinc anys, baixant al parc o fins i tot anant davant del mar a fer la fotografia. Ens imagino vestides igual. Potser amb pantalons, texans amb campana i una camisa de flors, un aire més modern però discret i elegant alhora. Fent la composició de la foto, els pares contents, seguint la tradició. I veig com, de cop, marxo corrents, em descordo més la camisa, em deixo anar els cabells, em trec el pintallavis de la butxaca dels pantalons, me’l poso, ben vermell. I arribo al bar on em trobo amb en Toni. M’imagino demanant una cervesa, bevent-la. Escoltant música i ballant-la. M’imagino parlant, rient, amb en Toni, amb els seus amics, amb gent que no conec i que també balla. No explico a en Toni que d’aquí a una setmana rebrà una felicitació a casa, amb quatre donetes i un homenet somrient, pantalons de campana i flors davant del mar. I en Toni em mira i balla amb mi, em fa un petó als llavis i riu. Jo em recolzo a la paret, trec una mica el maluc enfora i deixo anar els cabells sobre l’espatlla. Miro fixament el focus de la pista i faig un somriure encisador.

El pare abaixa el flaix, guarda la càmera.

–Perfecte! Aquest any serà la millor felicitació de Nadal.

Agafa la mare per la cintura i ens deixen anar a voltar pel parc. Jo no sé on anar. Em toco els llavis. No aconsegueixo retornar als meus onze anys.

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber, i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.

Altres contes publicats:

Velvet

Així de senzill

‘De baix a dalt’, un relat original i inèdit de Mò Bertran

Quatre mocassins

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.