Arquitectura
Roser Díaz Martín
- La Casa Tosquella, un problema de cohesió entre l’espai i la funcionalitat
- Descobreix els secrets que amaga l’interior de la Casa Tosquella
Quan Pere Mila i Roser Segimon van signar amb Antoni Gaudí l’acord per construir l’edifici de la Pedrera (Casa Milà) era l’any 1906. El mateix any, Antoni Tosquella comprava en tercera subhasta la casa gran de Casimir Arrau, més coneguda com la Casa Tosquella. Ambdues cases, totalment coetànies, representen un model diferent del modernisme, tant estructuralment com d’ús.
La Casa Milà era el model de progrés, el que se centrava en les cases de pisos d’estètica modernista globalitzant on el propietari vivia en el pis principal i la resta d’habitatges es destinaven al lloguer. L’edifici funcionava com una empresa, i a part de la seva importància artística buscava una rendibilitat econòmica. Tot això li va suposar a la Pedrera una projecció diferent en l’escenari arquitectònic de la ciutat. Era una casa viva, que es va adaptar als temps canviants. Quan parlem d’adaptació d’un edifici habitat per la burgesia catalana durant dècades, volem dir un edifici subjecte als diferents corrents artístics que marcaven les modes del moment.
La Casa Milà ha conservat molts elements intrínsecs al modernisme, però també n’ha perdut. Desgraciadament, durant un període que començaria en la postguerra i es prolongaria més enllà dels anys setanta del segle passat, modernisme, catalanisme i mal gust anaven lligats. Així molts dels pisos de la casa Milà van patir reformes per adaptar-se a les noves normes estètiques del moment. L’essència de la Pedrera, recuperada curosament, ara llueix de manera clara, com a referent dels edificis més importants del nostre modernisme.
La diferent trajectòria de la Pedrera i la Casa Tosquella
La Casa Tosquella ha patit una evolució oposada. L’any 1906 es va dissenyar com una casa unifamiliar d’estiueig, un model que no buscava cap rendiment econòmic. Ha passat molts anys depenent d’una sola família que ha mantingut els elements estètics i ornamentals originals. Com a conseqüència, podríem encabir-la dins de la consideració d’una joia arqueològica del modernisme.
Trepitjar els seus paviments Nolla és trepitjar els mateixos que Antoni Tosquella va escollir, veure les seves pintures murals representa accedir al gust del seu arquitecte Eduard Maria Balcells, admirar els vitralls de paó suposa viatjar al carrer Còdols 29 on els germans Balcells tenien el seu taller.
El temps, com a qualsevol joia arqueològica, ha malmès els elements originals, però l’atmosfera del seu menjador, o les pintures del llac japonès del porxo, conserven tota l’autenticitat.
Malgrat el seu aspecte actual, encara destil·la l’aire original emparat en els elements estètics exclusius, de gust depurat, de caràcter arabitzant adornats per una de les forges més cares de la Barcelona del seu moment.
Dues cases modernistes construïdes entre 1906 i 1912, que tant per ús com per estètica han patit evolucions oposades i que ara es retroben com a exemples de la diversitat d’un dels principals moviments d’art global que defineix a la nostra ciutat: El modernisme.
