Gent Gran
Isabel López
La tasca de tenir cura d’una persona que pateix la malaltia d’Alzheimer és un acte d’amor en la majoria dels casos. Assumir aquest paper està ple de bons moments, però també de dolents. Es pot dir que és una sínia emocional que acompanya el cuidador en tot el procés de la malaltia. I la majoria de vegades, aquestes emocions generades seran el nostre pitjor enemic. Lluitar contra els nostres sentiments (culpabilitat, tristesa, ira, etc.) no ens ajudarà a dur a terme la nostra tasca de la millor manera.
Enfadar-se i després sentir-se culpable només ens ajudarà a sentir-nos pitjor i entrar en un bucle difícil de sortir. Tothom té dret a enfadar-se. I aquesta és la primera norma. Reconèixer els nostres sentiments és clau. Tenir sentiments negatius no és dolent, només és un procés que s’ha d’aprofitar, i hem d’aprendre dels nostres errors. Molts cops hi haurà situacions complicades, i ens donarem cops contra la paret; la clau és pensar: serveix per alguna cosa? La majoria dels casos la resposta és no. Només serveix per malgastar la poca energia que tenim i no aconseguim res. No hi ha una solució única per a un problema: normalment hi ha més d’una opció.
És necessari parar i pensar una altra manera de solucionar-lo. És un bon recurs allunyar-se una mica de la situació i començar a mirar amb una perspectiva més àmplia. A vegades, el fet de compartir amb algun observador aliè les nostres preocupacions i problemes pot ajudar-nos a mirar les coses amb més objectivitat. És important que els cuidadors mantinguin la flexibilitat i imaginació per resoldre les diferents situacions. Recorda: no hi ha una única manera de fer les coses, cada persona és diferent, i durant la malaltia hi haurà coses que funcionaran i d’altres que no. S’ha de tenir paciència i anar provant diferents opcions sense por.
L’actitud que mantenim durant aquestes situacions difícils també és important. Si de bona entrada ja pensem que no aconseguirem res, no aconseguirem res. S’ha de pensar en positiu: “Ho aconseguiré!” D’una forma o d’altra, amb imaginació, paciència, amor, flexibilitat i temps. Durant tot el procés com a cuidadors necessitarem ajuda. Aprendre a delegar tasques ens ajudarà a descarregar i sentir-se una mica menys aclaparats. Demanar ajuda és molt important: hem de ser conscients que no poden fer-ho tot, que és una missió impossible i gens sana per a nosaltres. Així que aprendre a delegar serà també un punt clau per al nostre benestar tant emocional com físic.
I per últim, però no menys important, seria tenir empatia. Intentar posar-se en la pell de la persona que tenim cura serà important per entendre una mica els seus sentiments i situacions que pateix en el seu dia a dia. I així podrem actuar d’una forma més correcta i personalitzada.
«He après que les persones oblidaran el que vas dir, oblidaran el que vas fer però no oblidaran mai com els vas fer sentir». (Maya Angelou)
Isabel López és psicòloga de la Fundació Uszheimer
