Remeis i cuina de convent
Fra Valentí Serra de Manresa
El codonyer (llat., Cydonia vulgaris; cast. membrillero) és un arbust que des de molt antic es conrea a les hortes per les nombroses propietats remeieres i vitamíniques dels seus fruits, que són molt olorosos, àcids i astringents. Els codonys se solen menjar al seu moment, a la tardor, cuits al caliu del forn, ensucrats, amb una cocció lenta, o bé confitats en forma de melmelada o de codonyat. Estudis recents han posat de manifest que és una fruita agraciada amb un gran contingut de fibra i amb una notable riquesa de minerals, com ara el calci, magnesi i potassi, i també amb un contingut notable d’àcid màlic que contribueix a l’eliminació de l’àcid úric.
El codony és una fruita molt aromàtica, però és molt difícil poder menjar-lo cru, ja que té un gust aspre i molt àcid. Els antics hortolans conventuals, i a propòsit del conreu del codonyer, indicaren que «se cultiva en todo terreno y exposición, aunque prefiere las tierras de mediana calidad y algo frescales. Florece relativamente temprano y es uno de los árboles que menos cuidados necesita. Para su cultivo se le deja que se desarrolle a su libertad, sin cuidado de podarle ni extraerle rama alguna. Su fruto es un pomo grande amarillo, tomentoso, muy oloroso, de carne ácida y austera, muy astringente y refrigerante. Los membrillos deben recolectarse cuando pierden el color verde y adquieren el amarillo».
En alguns convents i monestirs se solia preparar l’Oleum Cydoniorum, l’oli de codony, que és un ungüent molt efectiu per a guarir les fissures anals, les morenes, penellons i clivelles. A més, es conserven fórmules d’excel·lents ratafies astringents, amb curioses receptes aportades entre els anys 1566 i 1592 pel metge imperial i pontifici, D. Andrés de Laguna, i també per l’apotecari del monestir de Montserrat, Fra Antoni Castell, tot indicant-nos que: «Los membrillos conservados en miel mueven la orina; y hácese, también, vino de los membrillos majados y después exprimidos, al cual, para que se conserve mejor, se añade la décima sexta parte de miel» (Acerca de la materia medicinal, 101-102; Theórica y práctica de boticarios, 264).
En efecte, ja als antics romans els agradava coure els codonys amb mel per tal d’obtenir una pasta, molt gustosa, on hi sucaven el pa i, semblantment, la tradició gastronòmica del Pirineu català, especialment al Pallars, compta amb un allioli de codony, que és una salsa molt adient per a tota mena de plats, tant per acompanyar els guisats de carn i peix com, també, per untar una bona llesca de pa torrat. En temps més recents s’ha combinat el codonyat amb el formatge fumat, i en resulta una menja exquisida que pot ser servida als finals dels àpats, a tall de postres. No tinc espai per parlar-vos de la “ratafia de codony”… Si Déu vol, a l’article vinent us vull parlar sobre el fajol i les seves propietats.
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels Caputxins
