Cuina de convent
Fra Valentí Serra
El cigró o ciuró (llat. cicer arietinum) és un llegum que, molt possiblement, sigui originari de l’Índia, país que segueix essent el principal productor i consumidor mundial de cigrons. La mata, la cigronera, és de conreu poc exigent i no necessita ser regada, de manera que és un llegum molt adient per a ser sembrat en terres de secà i, àdhuc, en terrenys àrids i poc compactes. Amb tot, el seu conreu es pot veure afectat negativament per la mosca de la cigronera (llat. Agromices ciceri) que fa la posta dels seus ous a les fulles de la planta i que, en néixer les larves, les foraden internament. La cigronera també es pot veure afectada per una malura anomenada “rabia, que procede de las lluvias y rocíos seguidos de un sol fuerte” (El Huerto Medicinal, 122). En antics tractats agraris coincideixen en posar de manifest que el conreu del cigró és molt beneficiós per a la terra, ja que “el cultivo del garbanzo bonifica el terreno, por lo poco que absorbe y por la sombra que da a la superficie donde vegeta”.
El cigró té una gran importància en l’alimentació, àdhuc del bestiar, ja que el fullam – tan verd com sec– és un dels millors farratges i, alhora, la fulla gaudeix d’algunes propietats medicinals. Els cigrons se solen menjar torrats amb sal i, sobretot, bullits. Amb la farina dels cigrons els antics infermers conventuals preparaven una mena de pasta per a fer pegats i cataplasmes: “La harina de garbanzos se emplea en cataplasmas resolutivas y su cocimiento es diurético”, escriviren els antic religiosos (T. A., Recetario, s. f.).
Els cigrons ja formaren part de la dieta dels antics egipcis i, també, grecs i romans, puix que contenen nombroses calories i proteïnes. Per la seva destacada aportació d’hidrats de carboni d’absorció lenta converteixen el cigró en una beneficiosa font d’energia per a l’organisme. Recentment els científics han posat en relleu la seva destacada aportació de minerals (fòsfor, ferro, potassi i magnesi) i, sobretot, la seva riquesa en fibra que ajuda a millorar el trànsit intestinal en combatre el restrenyiment i els paràsits intestinals.
Els romans tingueren els llegums en gran estima, tant que i fins i tot donaren nom a algunes famílies; així del cigró en vindria el llinatge dels Cicerons (del llatí cicer), de les llenties el llinatge dels Lèntuls i de les faves els Fabis.
Per tal de reduir les flatulències i fer més digestiva la ingesta dels cigrons, és recomanable d’incorporar a l’aigua de la cocció una ceba, i alguns brots –preferiblement tendres– d’alguna herba remeiera agraciada amb propietats carminatives, com ara la sàlvia, el comí i la sajolida. Amb els cigrons es poden preparar nombrosos i variats plats, essent particularment excel·lent la cassolada de bacallà amb espinacs i cigrons. A l’article vinent us vull parlar, si a Déu plau, sobre el llúpol i les seves propietats.
Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins.
