Gent gran
Claudia Aineto
Un fillastre, un membre d’un matrimoni divorciat, un fill que ha hagut d’emigrar per feina, aquest és el cuidador del segle XXII. No podem negar que la societat ha patit molts canvis en els últims deu anys i que per tant la pròxima generació ha estat marcada per fets de gran importància que han portat a prendre decisions vitals que marcaran un futur personal a curt termini, i que alhora afectaran l’entorn a llarg termini.
La crisi econòmica amb inici l’any 2007 va marcar, sens dubte, un abans i un després social de la qual en seguim patint les conseqüències en l’actualitat. Aquella persona que ha hagut de marxar de la ciutat d’origen per trobar feina en un altre país i que per tant ja no es relaciona amb assiduïtat amb l’entorn familiar, en seria un exemple. Aquests fets siguin per decisió o per imposició de circumstàncies vitals, fan a persones de caràcter independent. Les arrels d’un individu ja no es troben únicament on s’ha viscut la infància sinó que també al lloc on estan creixent professionalment i on possiblement formaran la pròpia família. Per altra banda també hi ha hagut una evolució en la perspectiva familiar. El concepte de família nuclear clàssica va desapareixent donant pas a un tipologia de família reconstituïda (formada per una parella o matrimoni amb fills de parelles anteriors).
Les diferents relacions que s’estableixen en les “subfamílies” que es van constituint, fa que hi hagi present una afectivitat entre els diferents membres i per tant un augment del nombre de persones amb disposició d’emprendre l’acte de cuidar en cas de que un dels components emmalalteixi.
Tots aquests canvis fan arribar a la conclusió que la figura del cuidador, en els pròxims sis anys, canviarà en diversos aspectes.Els cuidadors del segle XXII, la pròxima generació, són els que han viscut aquesta evolució social i per tant són els que marcaran canvis en la cura del malalt. Aquest fet tindrà unes conseqüències evidents en la persona que pateix la malaltia i en els canvis socials. El cuidador no tindrà perquè ser necessàriament un fill biològic, ja que la figura de la família reconstituïda podrà donar lloc a que el cuidador sigui un/a fillastre. De la mateixa manera que aquesta figura no tindrà perquè ser una persona físicament present de forma constant, ja que possiblement la seva vida laboral i també familiar sigui en un altre país. Tal fet suposarà un augment de la contractació de cuidadors en qualitat de servei extern i un increment de l’activitat en els centres de dia i residències de llarga estància, en conseqüència es promourà més la sociabilitat del malalt. L’aïllament social tant del malalt com del cuidador dismuirà significativament, ja que la persona afectada estarà en un entorn amb persones de patologia similar i l’acte de cuidar recaurà en varies persones.
En vista d’aquests fets es pot preveure que està en “risc d’extinció” la sobrecàrrega del cuidador, donat que l’absència d’una figura estable present en la vida quotidiana del malalt farà que aquest factor no es manifesti de forma tant evident i passi a tenir una presència latent en el dia a dia de l’individu. Per altra banda, un element que adoptarà més contundència respecte aquests canvis es la soledat del malalt, ja que tot i que les necessitats del malalt seguiran estant cobertes, l’afecte directe que es pot rebre d’un ésser estimat és irreemplaçable.l
Claudia Aineto és psicòloga
