Infants
Roser Díaz
Aquell era l’últim dia d’escola abans de les vacances de Nadal. Quan en Martí va arribar a casa, va trobar a la seva mare molt contenta amb una caixa de cartró i un llaç.
– Mira, Martí, perquè aquest Nadal facis força goig, he comprat unes sabates noves.
En Martí estava prou content amb els seus esclops vells que l’havien acompanyat l’últim any en totes les seves aventures, i que l’ajudaven a caminar entre les pedres del bosc.
Encuriosit, va obrir la caixa i va veure un parell de sabates xarolades, lluents i fredes. Amb elles no podria trepitjar el fang dels rierols ni anar a veure el seu amic Lluís, que vivia en una caseta menuda entremig de les falgueres. Aquella nit, en Martí es va ficar al llit cansat: havien estat massa emocions. L’endemà, quan es va llevar, va buscar els esclops i quin disgust va tenir quan no els va veure al lloc de sempre!
– Bon dia, Martí, li diu la mare. Com que sé que estimaves molt els esclops, no els he llençat. Els he dut al bosc, perquè serveixin de niu als ocellets.
En Martí, molt decebut, es va calçar les sabates de xarol, fredes i lluents, més adequades per a un dia de festa que per jugar amb els amics i anar a l’escola.
Mentrestant, a una clariana del bosc, un nan va veure els petits esclops. Estaven desgastats i vells: havien perdut el color original i la fusta començava a trencar-se. El nan se’n va compadir i, sense pesar-s’ho dues vegades, els va portar al seu poblet. Era un lloc màgic, on tot estava ben viu: els arbres parlaven, les pedres jugaven amb els cuquets i el cel reia amb el sol o plorava amb la pluja. El rei dels nans va demanar que portessin els esclops davant d’ell i, tocant-los amb la seva vareta, els va donar vida.
– Senyor rei, estem molt tristos, li van dir els esclops. Abans teníem un amic que ens portava a l’escola i a jugar. Amb ell passaven peripècies, corríem, ens embrutàvem o lluíem. Ara estem sols: s’ha fet gran i ens ha canviat per unes sabates lluents. Som petits i tronats, les soles se’ns obren i els peus es mullen. En Martí ja no ens estima.
En aquell moment, en el cel dels nans va aparèixer un gran estel amb cua, i al darrere tres reis petitons amb uns camells. Eren els reis mags del bosc. Mirant els esclops, es van entendrir i els van omplir de bons desitjos i llocs màgics per trepitjar. Després, dient un encanteri, els van deixar com nous. Lluents, vistosos, macos… Els mateixos reis, amb fusta dels arbres de les fades, van fer una caixa vermella, van posar els esclops a dins i la van tancar amb un gran llaç daurat.
Aquella nit de Reis, els mags va anar a casa d’en Martí, i al costat de l’osset i el tren hi van deixar una capsa misteriosa. Quan l’endemà en Martí es va llevar i va obrir aquell paquet, va trobar dos esclops nous, lluents i de la seva mida. En posar-se’ls, van aparèixer mil llocs meravellosos per visitar, es va trobar diferent, més content, tot li semblava bonic. Eren les bones intencions que els mags li havien deixat dins dels esclops. Des d’aleshores, en Martí va caminant trepitjant fort per tots aquells llocs on hi ha nens que el necessiten, portant joia i alegria, explicant als minyons bocabadats el seu petit miracle, com en una nit de reis uns esclops li van ensenyar a ser millor persona. Ara sap molt bé que les coses, per molt velles que siguin, sempre poden, amb una mica de fantasia, ser una nova font d’il·lusió.
