Cuina de convent
Fra Valentí Serra
Fou durant l’ocupació napoleònica de Catalunya que foren introduïdes les trumfes o patates en la dieta quotidiana dels caputxins. Els frares començaren a cuinar les patates l’any 1812 en el convent de caputxins de Martorell, coincidint amb la crisi de subsistències viscuda durant la guerra contra els francesos. A partir de la guerra del francès, les trumfes i el consum habitual de peix salat suscità en els moments d’esplai conventual algunes cançons de caire jocós que eren cantades en les recreacions extraordinàries en les festes com, per exemple, els Goigs del gloriós Sant Patantum on, en una de les estrofes, es cantava: “De la sardina salada / no’n podem sentir parlar, / ni tampoch de las anxovas/ las trumfas/ ni menos del bacallà”, car els religiosos del temps d’abans de l’exclaustració de 1835 eren molt amics de les pitances extraordinàries que, en llenguatge d’argot en deien “gaudeamus” o “dia de capirot i borla”.
En els àpats extraordinaris dels dies de festa, especialment a partir de la segona meitat del segle XVIII, els frares prepararen algunes menges de més categoria gastronòmica, les despeses de les quals trobem registrades, detalladament, a les pàgines dels llibres dits del Síndic o d’Entrades i Eixides. Per exemple, en ocasió de les grans festes els caputxins catalans solien adquirir: torrons, xocolata, bescuits, galls d’indi, botifarres, llebres i conills, a més de la despesa per espècies i condiments com ara el safrà, pebre, sal, matafaluga, pinyons, mel i sucre. Tanmateix, de les menges més habituals dels frares caputxins destacà aquest plat, servit en algunes festes com a pitança, elaborat a base de naps: “Pitança de naps a la caputxina. Aquest plat lo faràs d’esta manera. Los naps quan sian ben nets, los partiràs ab quatre o sinch trossos; se han de perbullir y, mentre se perbullen, hi has de posar sal. Quan seran a prop de cuits, los posaràs ab una post o gibrell foradat, y quan seran prou escorreguts, los posaràs a la cassola llavors hi posaràs un pols de pebra y oli. Juntament faràs una sufregida de ceba y, quan la ceba será sufregida, la trauràs del foch y trauràs la ceba de la paella y la guardaràs per qualsevol cosa y, ab lo oli que ha quedat a la paella de sufregir la ceba, hi posaràs, quan bullirà, farina y quan serà rossa, ho tiraràs tot plegat sobre els naps, y los faràs sufregir cosa de mitg hora, y los trauràs a taula, que és entrant propi de pares caputxins perquè ompla aviat” ; (Sever d’Olot, Art de Cuinar, 52-53).
Pel que fa a les patates, els caputxins, a més de menjar-ne habitualment com alternativa als naps, també les empraven per fer cataplasmes maduratius: “La patata cuyta és molt farinosa, sana y nutritiva. Tothom sap lo paper que representan las patatas en casos de cremadura, donchs ratllant una patata y posant las ralladuras sobre la part ferida dóna resultats d’una eficàcia sempre satisfactòria. Asseguran alguns y hem vist usada la patata contra las febras, donant resultats manífichs ben picada y col·locada a las plantas dels peus en forma de cataplasma” (BHC, Hortalisses i flors remeires, p. 76). A l’article vinent us vull parlar, si Déu vol, de la tradicional “olla dels pobres” que era servida quotidianament als pidolaires a la porteria dels convents i monestirs.
Fra Valentí Serra de Manresa és l’arxiver provincial dels caputxins de Catalunya
