El Relat
Elsa Corominas
Portava una mitja hora amb la sèrie en pausa i rellegint els missatges que s’havien enviat les darreres setmanes. En la nova lectura, de cop sentia tota la fredor que li havia passat per alt en rebre’ls, s’havia emocionat amb alguna resposta que ara veia que era més aviat cortesia responent a alguna frase seva més atrevida. Definitivament, vist ara, era ella qui portava tota la iniciativa i reactivava les converses mortes. Necessitava urgentment veure la seva veïna amiga i explicar-li, demanar-li què en pensava. Li va trucar, la va convidar a sopar i la va posar al dia del seu neguit.
-Pots llegir tu mateixa el que ens hem estat dient aquest mes i dir-me què et sembla?
Quina sensació més estranya sentia en mirar-la mentre ella llegia els missatges i anava fent ganyotes de desaprovació! I la inquietud creixia mentre feia glopets de vi blanc mirant de reüll les seves cares i esperant ansiosa que ella digués alguna cosa.
– No li agrades prou.
– Com? Què vols dir que no li agrado prou? Així de dur i de clar ho veus?
– Sí, sí, tal com sona. Quan has de buscar entre uns missatges freds alguna espurna de complicitat i calidesa vol dir que no val la pena, creu-me.
I no va afegir res més. No va insistir, no insisteix mai.
Va recuperar el mòbil penedida d’haver compartit la intimitat amb l’amiga que se la mirava amb intensitat mentre ella feia una relectura ràpida dels missatges. La seva veïna sempre mirava amb més intensitat que la majoria de la gent i la va acompanyar aixecant els dos polzes quan va tancar l’aparell, el va deixar lluny de l’abast i va aixecar la copa de vi blanc per brindar.
I van seguir amb el sopar i es va esforçar per evitar que l’envaís la tristor, havia sentit aquella sensació altres vegades i sabia que requeria un esforç important no deixar que la tristesa li entrés a dins, havia de fer com amb el fred, quan comences a notar que arriba has d’activar mecanismes per no deixar-lo entrar.
S’ho van passar bé, es van distreure, va ser una nit agradable i divertida.
I quan l’amiga es va acomiadar i es va quedar sola, va encendre l’ordinador, encara amb una mica de vi blanc a la copa i va escriure al ChatGPT: “Respon als missatges que t’enviaré com si jo no t’agradés prou i no sabessis com dir-m’ho” i el xatbot va reproduir les respostes que li havia mostrat a la veïna.
Altres relats d’Elsa Corominas
