Arquitectura
Jaume de Oleza
L’Escola Pia de Sarrià està ubicada al carrer Immaculada, números 25 i 35. El projecte va ser signat per Eduard Mercader Sacanella (1840-1919), tot i que s’atribueix a l’arquitecte municipal de Sarrià, Francesc Mariné Martorell (1845-1902). L’edifici acull l’Escola Pia de Sarrià-Calassanç, una de les 20 escoles Pia de Catalunya. Compta amb més de cent anys de trajectòria educativa i docent. Els seus orígens es remunten a l’any 1597 a Roma, quan Josep Calassanç va crear la primera escola popular d’Europa.
Anys més tard, cinc escolapis napolitans van fundar la primera escola a Moià, l’any 1683. L’escola de Sarrià es va inaugurar el 1894 com a un internat dels Escolapis de Barcelona. Va obtenir el títol de Reial, atorgat per Alfons XIII, que l’any següent va visitar les instal·lacions. El 1933, amb la instauració de la república, el col·legi va passar a anomenar-se Mútua Escolar J. Gispert. Després de la guerra, l’any 1939, es va recuperar l’edifici.
Durant la construcció, es van suprimir les dues torres que havien de coronar els cossos a la cantonada de cada costat de l’edifici. Aquesta estratègia va venir determinada per estalviar els costos de la construcció, ja que la major part es deuen a l’execució d’una fonamentació molt costosa. L’edifici té una planta en forma de U, composta per un cos central més gran i dos laterals. Consta de planta baixa i tres pisos d’altura, excepte les cantonades de l’edifici, que disposen d’una planta més.
El cos central es caracteritza per tenir una gran torre campanar que presideix el conjunt. A la part superior, podem observar un gran rellotge, així com l’escut del centre. La composició de la construcció segueix un eix de simetria que reforça l’estil historicista, tan marcat pels arquitectes renaixentistes, que des de l’antiguitat atribuïen a aquesta condició geomètrica l’ideal de bellesa, el qual d’alguna manera imitava la natura.
Els cossos laterals, conjuntament amb la part central del cos principal, mantenen una alineació diferent, fins al punt que la unió entre els cossos laterals i el principal queda separada, i marca certa identitat entre tots dos. Destaquen les grans mènsules que suporten la cornisa de les cobertes. L’accés al centre es fa per una gran porxada formada per unes columnes altes i esveltes d’estil clàssic. La monumentalitat de l’edifici ve acompanyada, així mateix, per la gran escala d’accés. També cal destacar els petits pavellons del mateix estil que l’escola, que limiten l’entrada als jardins del centre.
En conjunt, l’estètica recorda aquelles construccions governamentals angleses del segle XVIII, on els detalls clàssics, juntament amb el gust per un estil amb reminiscències històriques, determinaven una gran monumentalitat que ràpidament es va estendre per tot Europa. Josep Maria Mariné, que va aconseguir el títol d’arquitecte l’any 1877, va ser mestre d’obres i arquitecte municipal de Sarrià, així com de Cornellà i l’Hospitalet de Llobregat. Una de les seves obres més conegudes va ser l’edifici de l’Ajuntament de Sarrià, construït l’any 1895 i que actualment és la seu del Districte. La seva obra es caracteritza per una arquitectura d’estil auster i elegant, allunyada del modernisme imperant a l’època.
Jaume de Oleza és arquitecte.
