Publicitat

Aigua de quilòmetre zero a Sarrià-Sant Gervasi: des d’on ha arribat històricament

A Sarrià, poble de paletes i picapedrers, els miners especialitzats a fer mines d’aigua eren ben reconeguts

Publicat el 14.2.2024 6:30 · Actualitzat el 26.2.2024 17:20

Història natural de Sarrià-Sant Gervasi III. L’aigua d’escorrentia

Cristina Junyent

La precipitació que cau sobre Collserola ha esculpit una xarxa hidrogràfica de dimensions reduïdes —per la proximitat al mar— i de característiques mediterrànies —estacional i d’escàs volum d’aigua—. S’hi distingeixen tres conques principals. La del Ripoll-Besòs desguassa els torrents del vessant nord i est, on destaca la riera de Sant Cugat. La del Llobregat recull les precipitacions del sector occidental, entre Sant Just Desvern i el Papiol, on destaca la riera de Vallvidrera.

A la conca barcelonina aboquen les aigües del vessant meridional. De Sant Pere Màrtir a Vallvidrera els torrents solquen pendents molt pronunciats fins a la carretera de les Aigües; mentre que de Vallvidrera al Tibidabo escolen de manera més suau, pel pendent i perquè la vegetació és més abundosa. Ara, el curt recorregut s’incorpora a la xarxa de clavegueram urbà, però la història distingeix tres conjunts. Al NE s’hi troba la conca de la riera d’Horta —la més gran i cabalosa, per això s’hi instal·laren safareigs— que desembocava paral·lela a l’actual llera del Besòs, seguint la present Rambla Prim. A la zona central, rieres més curtes, com el torrent d’en Vidalet i el de l’Olla, desguassaven fins al mar el vessant del Tibidabo i els serrats menors.

Publicitat

També són tres les conques del districte. Les rieres del Coll i de Vallcarca, i el torrent d’en Gomis desguassen a la Riera de Cassoles; a ponent del Putxet, els torrents de l’Infern, del Frare Blanc i de Castanyer, a la de Sant Gervasi; ambdues confluïen en la riera d’en Malla, que seguia el trajecte de l’actual passeig de Gràcia i entrava a la ciutat antiga pel Portal de l’Àngel. Per evitar aiguats, en van desviar el curs per fora de la muralla fins al Cagalell, llacuna entre Montjuïc i la part baixa de la ciutat medieval.

“A Sarrià, poble de paletes i picapedrers, els miners especialitzats a fer mines d’aigua eren ben reconeguts”

Els torrents de Mandri i de Betlem, que segueix el carrer Ganduxer, formen la riera de Ballescà, a la que s’hi uneix el torrent de la Creu d’en Malla, que desguassa el turó de Monterols. A l’altura de Ciutat Vella, el sistema aboca a la riera de Magòria. A llevant de la vila de Sarrià els torrents de Pomeret, baixava per l’actual carrer Anglí, i de Gardenyes (Arcs de Sant Joan) abocaven a la riera de Magòria, que pren el nom a partir de les Corts. Des de la baixa edat mitjana, travessava camps i horts del pla, i pel tranc de l’estrada romana que sortia de Bàrcino, l’actual carrer de Sant Antoni, girava per l’actual carrer de la Riereta i abocava al Cagalell. Quan en el segle XVIII la zona es va poblar, va caldre cegar l’embassat i la riera de Magòria es va canalitzar des de les Corts fins a tributar a la Riera Blanca. La Riera Blanca, que delimita Sarrià per ponent, era alimentada pels torrents de Les Monges, Can Caralleu, l’Oreneta i Pedralbes, i amb altres formen el conjunt occidental i meridional, tercer de la conca barcelonina, que desemboca al sud de Montjuïc.

Aigua de quilòmetre zero a Sarrià-Sant Gervasi © MUHBA

Als barris de muntanya, la fracturació del substrat i la densitat de la coberta dels vessants vallesans afavoreixen la retenció de la pluja i en retarden l’escolament, cosa que permet l’existència de fonts naturals, i que algunes rieres, com la de Vallvidrera, tinguin aigua permanent. A més de les cisternes que recollien l’aigua de pluja, aquest fenomen va permetre organitzar un sistema d’aprofitament hídric tant per a usos agrícoles i ramaders com per a usos industrials o de boca. En el primer cas, canals i recs menaven l’aigua cap a grans basses que permetien regar en èpoques de sequera, quan desapareixien els cabals de superfície. Per a l’aigua de beure i d’ús domèstic, s’hi construïen pous i mines. A Sarrià, poble de paletes i picapedrers, els miners especialitzats a fer mines d’aigua eren ben reconeguts. A l’antic terme municipal s’hi han documentat fins a 35 mines; estan ben documentades la Renard (prop del carrer Major), la Borràs, la de Senillosa o la de Masferrer. També n’hi ha constància a Pedralbes i a Sant Gervasi; en resta una a la Salle Bonanova, dues al recinte de l’Hospital de Sant Pau, i una altra al Tenis La Salut.

“A les finques de la burgesia s’hi feia un ús lúdic de l’aigua, amb fonts i llacs artificials, brolladors i grutes”

A les finques de la burgesia s’hi feia un ús lúdic de l’aigua, amb fonts i llacs artificials, brolladors i grutes. Encara es veu al parc de Vil·la Amèlia, antic jardí de la família Girona; al jardí de Can Mestres, a peu del Funicular, o en la cova i el llac de Can Bertran, al peu del Putxet. Amb l’augment de població a la segona meitat del segle XIX, s’hi va construir el pantà de Vallvidrera i la mina de Grott, que travessa Collserola i duu aigua del pantà a la vil·la. I el conegut com a dipòsit del Rei Martí (descobert el 2001 a Bellesguard), que proveïa d’aigua canalitzada fins a la plaça Bonanova.

Al turó de Monterols, la família Gil va fer construir a la seva finca una estructura hidràulica amb un gran llac, avui desaparegut, canalitzacions i una cisterna, encara existent. L’abundància d’aigua freàtica també es pot palesar per l’existència de la fàbrica de sedes de Vilumara, inaugurada el 1863 prop de Francesc Macià, entre la Travessera i la Diagonal, i alimentada per una mina.

[adrotate banner="28"]

Notícies relacionades

El Món Atlàntic: l’imperialisme modern entre tres continents

Tradicionalment, les poblacions s’expandien per àrees contigües, però la volta do mar, descoberta pels portuguesos i adoptada pels espanyols, va impulsar l’exploració oceànica del segle XVI i va iniciar el que els historiadors anomenen el món atlàntic

Vents, rutes i virus: el motor invisible de la història europea

L’evolució de la humanitat ha estat marcada per una paradoxa: mentre que els humans van reduir aviat l’amenaça de les grans bèsties, mai no han pogut escapar de l’acció dels paràsits

De la pedra al ferro: l’alba de les civilitzacions

Amb l'arribada del neolític, tot i que la pedra polida continuava sent l'eina principal, els excedents de l'agricultura i la ramaderia van permetre l'especialització d'artesans i comerciants, posant així les bases de la futura metal·lúrgia

David Bondia: “Cuidar el verd no és decoratiu, és un tema de salut i de vida”

Entrevista al síndic de greuges de Barcelona i professor de Dret Internacional Públic a la UB
spot_img

Llum verda a la remodelació dels Jardins Oriol Martorell

El renovat espai verd, que unirà Sarrià amb les Tres Torres, comptarà amb recorreguts accessibles, zones d’estada, espais de relació, jocs infantils i horts urbans

L’Open Barri reivindica amb èxit el patrimoni arquitectònic de Sarrià i Vallvidrera

La primera edició tanca amb més de 6.000 visitants entre espais ocults i visites guiades

Dues dones detingudes per onze robatoris a Sarrià – Sant Gervasi

Per entrar als habitatges utilitzaven el mètode conegut com a "radiografia", amb el qual obrien portes que han estat tancades sense passar la clau

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí