Cultura
El Jardí
Dos alumnes del grau professional de música a l’escola Trémolo, al Putxet i el Farró, narren a El Jardí l’experiència d’estudiar formació musical des de petits.
Lluc Martínez Muñoz, 15 anys. Alumne de grau professional de Trémolo
Des que era petit, la música ha format part de la meva vida. A sis anys, els meus pares van voler apuntar-me a llenguatge musical en una escola petita amb pocs alumnes. A mesura que he anat creixent, la música no només s’ha fet un hàbit setmanal, com pot ser una extraescolar de piscina o futbol, sinó que el fet de tocar un instrument ha arribat a ser una estona en què em relaxo i m’allibero de les tensions, dels deures de l’escola o d’altres situacions.
Tanmateix, no es pot començar a estudiar un instrument sense haver-ho meditat i haver-ho provat abans. Els diversos centres d’educació musical solen oferir als alumnes, al cap d’un temps d’haver començat llenguatge, la possibilitat de fer una roda d’instruments en què el nen toca, sent i experimenta amb diferents sons i tècniques. Al final, tria què li agradaria tocar.
“Tot i que sembli divertit al principi, també fa falta que el menut tingui una mica de constància”
Tot i que sembli divertit al principi, també fa falta que el menut tingui una mica de constància i persistència a l’hora d’estudiar, perquè si no, acaba passant que deixa de ser una estona en què el marrec s’ho passa bé i esdevé una extraescolar més, un capritx costa un ull de la cara als pares.
D’altra banda, si al final la criatura acaba estudiant un instrument i llenguatge musical i ho fa des d’una edat ben jove, estarà desenvolupant d’altres eines per a resoldre problemes diferents que se li presentin més tard, ja pot ser un problema de matemàtiques o un poema de l’assignatura de català. Resulta molt estimulant descobrir que no només aprens a tocar el piano, com en el meu cas, i les bases teòriques de l’harmonia, sinó que automàticament relaciones aquest coneixement amb altres camps.
“Pels que fa temps que estudiem música, només ens queda agrair als nostres progenitors l’esforç”
Com que els estudis de música se solen fer a les tardes, de vegades els nens i nenes hi arriben cansats després de tot el dia a l’escola. Per això, és fàcil que al principi es desanimi o que li costi concentrar-se a classe. A més a més, és car, per la qual cosa és fàcil que els pares abandonin i deixin que es quedi jugant al parc o fent d’altres coses. Per la meva experiència, al final surt a compte que els tutors hi insisteixin.
Tot i que pels pares pot semblar cansat pujar cada dilluns amb l’infant al conservatori i haver d’aguantar les seves queixes, al final, aquest infant acabarà agraint el que han fet els seus pares per sempre més. Pels que ja fa temps que estudiem música, només ens queda agrair un cop més als nostres progenitors l’esforç que han fet per brindar-nos aquest regal alliberador.
Enric Lecha i Augé, 22 anys. Alumne de grau professional de Trémolo
La música ha estat un fil conductor al llarg de la meva vida, teixint-se amb els moments crucials mentre navegava pels estudis de l’ESO i Batxillerat. Aquest viatge musical va prendre forma a l’escola de música del meu barri, una oportunitat que vaig decidir abraçar mentre equilibrava les demandes dels estudis convencionals.
Durant els anys a l’escola de música, vaig descobrir molt més que l’art de tocar un instrument; vaig trobar una via d’expressió autèntica. Les partitures van passar de ser un conjunt de notes a una manera de comunicar emocions profundes. Cada classe va ser una peça del puzle, connectant-me amb la riquesa i diversitat de la música.
“Les partitures van passar de ser un conjunt de notes a una manera de comunicar emocions profundes”
Més enllà de les aules, vaig forjar amistats amb altres ànimes afins. Assajos, actuacions i improvisacions es van convertir en moments de complicitat, compartint una passió que transcendia les paraules. A través de la música, no només vaig créixer tècnicament, sinó que també vaig experimentar una forma única de connexió humana.
La música va esdevenir un refugi, una manera de traduir els matisos de les meves emocions sense paraules grandiloqüents. Les hores de pràctica es van convertir en moments d’introspecció, explorant l’alegria, la tristesa i tot el que hi ha entremig. L’instrument va ser més que una extensió física; era una veu que parlava quan les paraules no podien.
“La música va esdevenir un refugi; recordo amb afecte el regal que va ser l’escola”
Ara, a vint-i-dos anys, recordo amb afecte el regal que va ser l’escola de música. No només va ser un terreny de creixement tècnic, sinó també una comunitat que va enriquir la meva vida. La música continua sent una part fonamental de qui soc, una recordança constant que les més belles melodies no sempre necessiten paraules grandiloqüents.
