Cuina de Convent
Fra Valentí Serra de Manresa
La figuera (llat., Ficus carica; cast., higuera) és un dels arbres més emblemàtics en la cultura mediterrània essent la seva fruita molt apreciada tant en la tradició bíblica com en la grega i la romana, ja que s’ha esguardat la figa com a símbol de la fertilitat, fe i saviesa. No pas en va Natanael, el futur apòstol Bartomeu, quan fou cridat pel Crist, es trobava sota una figuera segurament llegint o meditant la Paraula de Déu i, semblantment, Aureli Agustí experimentà la seva conversió també quan era sota l’ombra d’una figuera…
Entorn de l’any 400 a.C. el famós metge grec Hipòcrates ja indicava que la ingestió de figues era molt adient per a combatre la desnutrició i, quan es fundava una nova població a l’antiga Grècia, se solia plantar una figuera entre l’àgora i el fòrum per tal d’assenyalar el lloc de la reunió del poble. El savi filòsof Plató afirmà que la figa era la fruita dels filòsofs.
La figa ha estat tothora molt apreciada per la seva dolçor i per la seva peculiar virtut nutritiva, car és una fruita particularment recomanable en moments d’esgotament físic i emocional puix que la seva ingesta estimula la concentració, a més de ser agraciada amb un alt contingut de ferro, magnesi i calci. Tanmateix, cal diferenciar les propietats entre la figa fresca i la figa seca, ja que en el seu procés d’assecament perd la figa les vitamines, però conserva gairebé tots els minerals i la seva fibra soluble i insoluble, que és ideal per a combatre els que pateixen de restrenyiment crònic. La medicina popular aconsella la ingestió d’un parell de figues per a poder mantenir sana la flora intestinal, ja que conté una substància que suavitza la mucosa gàstrica i, a més, impedeix la reabsorció del colesterol que elimina el fetge.
Pel que fa a les propietats nutritives i laxants de les figues, els antics religiosos escriviren que: “Los higos o brevas, con el receptáculo que les envuelve, son comestibles y en medicina se emplean como pectorales y emolientes. Los higos frescos relajan el vientre, purgan las arenas de los riñones y dan mucho mantenimiento al cuerpo. La lágrima de la higuera salvaje y doméstica hace cuajar la leche ni más ni menos que el cuajo; y por el contrario, echada en la ya cuajada, la deshace, como el vinagre” (La Huerta de San Francisco, 74-75). En aquest mateix sentit, els frares d’abans de l’exclaustració de 1835, de la combinació de la figa amb el suc lleterola –que és una planta dotada d’un líquid viscós d’efectes laxants- en feien una mena de píndoles que barrejaven amb la pasta de figues seques per usar-la com a purgant.
En època tardoral en els refectoris conventuals, en alguns dies festius, se servia a taula, a guisa de postres, un platet de formatge amb figues, acompanyat d’un vi bo o ratafia. A l’article vinent us vull parlar sobre el ginjoler.
