El relat
Elsa Corominas
L’alarma del mòbil per no arribar tard a la reunió de feina irromp quan està ballant en silenci davant del mirall, amb una mà sobre l’altra a l’alçada del ventre, intentant reproduir amb els braços el volum que ocupava ell la nit anterior, i mirant de sentir l’interstici que quedava entre els dos cossos i que volien reduir al màxim en cada moviment modulat per la música. L’ànsia de fer desaparèixer aquest petit espai buit els havia fet perdre diverses vegades el ritme i fins i tot s’havien trepitjat un parell de cops, rient i deixant-se portar per l’eufòria. S’ha llevat a l’hostal on han esgotat la nit, uns minuts abans que soni el despertador, i se sorprèn a l’espill del seu bon aspecte, malgrat els excessos del dia anterior pels bars del barri de Malasaña.
Es vesteix i arregla l’habitació. És tard. Passa ràpidament per la recepció de l’hostal i li diuen que tot està pagat. Al llindar de la porta veu que duu la targeta que serveix com a clau de l’habitació i dubta si és millor recular i tornar-la, però la deixa al moneder, té pressa.
Uns mesos més tard fa un viatge en família a Venècia. El segon dia, després d’un sopar esplèndid a la llum de la lluna que fa brillar els canals, arriben a l’habitació i ella li dona la targeta perquè obri… No obre, però. Fan llavors aquells intents hotelers típics per encertar la posició de la targeta: del dret, del revés, més ràpidament, més a poc a poc… Però no funciona.
Ell s’arma de valor per tornar a recepció a reclamar i, mentre espera l’ascensor que ha de pujar cinc pisos veu que la clau és d’un hostal de tres estrelles de Madrid. Recorre el passadís encatifat, mig rient.
— Mira, la clau no és d’aquest hotel – i l’hi acosta – com és que m’has donat aquesta clau? Què és? D’on és?
Desconcert. Silenci. Ella pensa ràpidament.
— Com pot ser? A veure, un hostal de tres estrelles a Madrid? – diu ella inquieta i amb sorpresa fingida – Jo diria que fa molt que no vaig a Madrid, i encara menys a un hostal de tres estrelles!
Riuen, busquen la clau correcta i, quan la troben, entren a l’habitació sense dir res. Cauen cansats al llit immens de l’hotel, pulcre, blanc, planxat, tot el contrari que els seus pensaments.
Ella no està tranquil·la i li ho fa saber amb uns quants “quin misteri”, “no ho puc entendre” i “com pot ser”. Li dona voltes i de cop ho intenta explicar tot:
— Ja ho entenc! Recordes que aquesta tarda quan has fet la migdiada i jo he tornat de fer una volta, t’he despertat en entrar i encendre el llum? – explica emocionada – Doncs jo no havia posat la targeta a l’interruptor d’estalvi energètic…
— Ah no? – diu ell intrigat.
— No, n’estic segura! I al vespre quan hem sortit a sopar tu has comentat que no sabies on tenies la clau de l’habitació i has comprovat que era a la butxaca de la camisa que portaves la nit anterior… Ho recordes?
— Ah! – diu ell intentant refer el fil de la història – Però no quadra una cosa: llavors quina clau hi havia a l’interruptor?
— Aquí està el misteri, crec! – ella està animada per haver aconseguit desllorigar l’episodi i seu al seient amb posat detectivesc – Jo diria que la targeta-clau de l’hostal de Madrid era la que activava l’energia de l’habitació… Creus que podria ser que per fer aquesta connexió no cal que sigui la clau de l’habitació en si sinó la de qualsevol hotel, o qualsevol targeta, donat que totes tenen un format estàndard? Podria ser que la persona que ve a endreçar l’habitació s’hagués deixat aquesta de l’hostal posada, en un oblit?
— Bona pensada! Llavors en sortir a sopar tu has agafat la maleïda clau de l’interruptor pensant que era la teva – exclama ell alleugerit i mirant de tancar la història – Comprovem-ho ara mateix, mirem-ho!
I d’una volada va cap a la butxaca on sol dur la cartera per extreure’n qualsevol targeta que, efectivament activa l’energia de l’habitació, com la de l’hostal de Madrid i com la de la mateixa habitació. I ella s’ho mira tot amb l’ai al cor i, finalment, fa un sospir. I riuen una bona estona, refan el relat, es pregunten si ho han de dir a recepció o no i ho desestimen, no volen generar cap retret cap a la persona que havia posat en ordre l’habitació i que suposadament s’havia deixat la clau errònia connectada… i el riure els fa abraçar i l’escena es fon en negre, i són feliços aquella nit.
L’endemà, amb la sensació de llibertat i d’excés que donen els bufets d’esmorzar dels hotels, comenten de nou l’embolicador descobriment del dia anterior, però ella té una mosca que li ronda el pensament…
— Per cert, no t’ho creuràs, però aquest matí quan he tret del suport la suposada targeta de crèdit que vas utilitzar ahir per fer la comprovació, resulta que era una nova targeta-clau –fa una pausa i el mira als ulls –. Com és que guardes una targeta d’hotel a la cartera? Que curiós, oi? I és d’un hotel de Barcelona. Quan has anat a un hotel a la teva pròpia ciutat?