Cuina de Convent
Fra Valentí Serra de Manresa
El julivert o givert (llatí Petroselinum sativum i Petroselinum crispum; cast., Perejil) és una hortalissa esguardada com a un excel·lent vitamínic. Alhora, és una planta estimulant i remineralitzant de l’organisme. En cas d’infeccions urinàries, una infusió d’arrel i fulles de julivert sol ser força efectiva. A més, el julivert és un contraverí força eficaç, especialment per temperar les picades d’alguns insectes. Així mateix, contribueix a fer molt més digeribles o mengívols aquells bolets que podrien ser lleugerament tòxics i ajuda a purificar l’alè. I en la gastronomia, el julivert forma part de les fines herbes, puix que serveix per a condimentar adientment el peix, la carn i l’arròs.
El julivert és l’element més destacat de la famosa picada de la cuina catalana, efectuada al morter, on es piquen un parell d’alls, amb alguns pinyons o avellanes torrades i, sobretot, un manat de julivert. El caputxí fra Jacint de Sarrià l’any 1751, durant el seu sojorn al convent de Vilanova de Cubelles, escriví que “lo julivert és molt bo per las malaltias del fetge y desarreglaments de la sang”; àdhuc és també molt apte per a fer col·liris per a la vista. En temps més recents, el botànic Pere Celestí Palau i Ferrer († 1956) remarcà que les fulles del julivert “són un condiment carminatiu que afavoreix l’expulsió del vent dels intestins” i que, aplicades en cataplasma, ajuden a evacuar el pus i són curatives de les nafres.
En la tradició ramadera de Catalunya, ateses les virtuts estimulants del julivert, fou emprat per a promoure la procreació de les ovelles, tal com ho recollí el famós botànic Pius Font i Quer († 1964) : “En ganadería se usa el perejil para calentar las ovejas. Se coge cuando está hecho y a punto de echar el vástago florífero; se seca al aire y a la sombra, y cogiendo un manojo se corta de través a pedacitos. Entonces, ya seco, se mezcla a la alfalfa o a la zulla, y se salpica con agua un poco salada. Este pasto calienta las ovejas en todo tiempo del año, y se les echa también a los carneros para que padreen” (veg. Plantas medicinales, 344).
Els antics caputxins escriviren que “la decocción de hojas de perejil se emplea para combatir la hidropesía y las irregularidades de la circulación. Las hojas frescas machacadas producen efectos resolutivos en casos de tumores, limpian muy bien las úlceras y provocan la cicatrización” (BHC, Fondarella, ff. 44-45).
L’arrel del julivert forma part de les cinc arrels aperitives, al costat de l’api, espàrrec, fonoll i galzeran. Sobre les virtuts curatives de l’arrel del julivert, en el llunyà segle XII l’experta doctora de l’Església santa Hildegarda de Bingen († 1179) indicà que el julivert s’ha de menjar cru, ja que així gaudeix de més virtut i és molt apte per a alleujar la febre, el mal de gota i àdhuc per a expulsar les pedres del ronyó (cf. S. Hildegardis abbatissae Opera omnia, Parisiis 1882, P. L. 197, cols. 1158–1159 “De petroselino”). A l’article vinent, si Déu vol, vull tractar a propòsit de les propietats gastronòmiques d’algunes plantes nadalenques.
Fra Valentí Serra de Manresa arxiver dels caputxins
