Per accedir al contingut crea un compte gratuït
El Racó del Veïnat
Joan Moya
Quan avui parlem de la Ciudad de los Muchachos, en realitat parlem de Can Puig. És el mateix indret. La finca que l’Ajuntament de Barcelona va adquirir el 1923 i que, amb el pas dels anys, ha anat canviant de nom i de funció. El nom de Ciudad de los Muchachos apareix el 1951, quan es construeixen els pavellons al costat de la masia. Són aquests edificis, avui en estat de ruïna, els que molta gent associa amb aquella etapa. La finca original, en canvi, continua en ús. No es tracta de llocs diferents, sinó de moments diferents d’un mateix espai.
La resolució de la Sindicatura que insta a preservar-ne la memòria és un pas important. Però preservar no pot significar només conservar un nom o assenyalar uns edificis abandonats. Preservar vol dir entendre què ha estat aquest lloc al llarg del temps. I vol dir, sobretot, afrontar amb claredat el que hi va passar.
La queixa que va donar lloc a aquesta resolució es va presentar des de l’associació Som Collserola amb dos objectius concrets. El primer, saber per què havien desaparegut totes les referències i ressenyes a Google Maps vinculades a aquest espai. El segon —i el més rellevant— demanar la reparació de les persones que van patir maltractaments i el reconeixement públic del conjunt.
Aquesta iniciativa va sorgir arran de la publicació del llibre La Ciudad de los Muchachos, de Teresa Roig. L’obra se centra en l’etapa del centre en què diversos testimonis situen denúncies de maltractaments i dona veu a les persones que hi van viure aquells anys. Les xerrades, presentacions i visites a l’indret que es van organitzar al voltant del llibre van reactivar el debat i van posar sobre la taula la necessitat d’afrontar aquesta part de la història amb responsabilitat institucional.
El tema digital pot semblar secundari, però no ho és. Aquelles ressenyes recollien records i experiències. Eren una forma espontània de memòria. Avui ja no hi són, i no hi ha una explicació clara sobre què va passar.
Més enllà d’això, hi ha una qüestió que no pot quedar diluïda.
Si en aquest centre, de titularitat municipal, es van produir maltractaments o abusos, la reparació és imprescindible. No és un afegit retòric ni una conseqüència indirecta del debat. És una responsabilitat. Les persones que ho van viure mereixen una resposta pública que reconegui el dany i que el situï en el lloc que li correspon.
Un període previ amb certa llum
Dit això, la història d’aquest espai no comença en els seus anys més durs. La finca es va adquirir el 1923. Durant la dècada de 1930 funcionava com a colònia municipal, en una època en què la ciutat impulsava iniciatives pedagògiques que apostaven per l’educació pública, el contacte amb la natura i el desenvolupament integral dels infants. Amb la Guerra Civil, el mateix indret es va convertir en refugi per a nens i famílies desplaçades. Després va passar a l’àmbit assistencial. El 1951, amb la construcció dels pavellons, va començar a ser conegut com a Ciudad de los Muchachos.
La majoria de persones entrevistades que hi van viure entre 1951 i 1955 recorden aquell primer període amb una certa llum. Parlen de vida comunitària, d’alguna participació, d’un intent de projecte educatiu. Però aquella etapa va ser breu. Més endavant, el centre va evolucionar cap a un model més rígid, i és en aquests anys posteriors quan diversos testimonis situen maltractaments.
Avui els pavellons construïts el 1951 es deterioren lentament. I això també forma part de la història present del lloc. Quan un espai és públic, el seu estat no és neutre: diu alguna cosa sobre com ens relacionem amb el nostre passat.
Fa anys que treballo en la documentació i divulgació d’aquesta història, escoltant testimonis i consultant arxius. I com més s’hi aprofundeix, més evident es fa que no podem explicar aquest indret a trossos. Can Puig i la Ciudad de los Muchachos no són realitats separades, sinó capítols d’un mateix relat.
Potser el més difícil no és decidir què recordar, sinó com recordar-ho. Com a societat, hem d’aprendre a sostenir la complexitat. A reconèixer que un mateix espai pot haver estat, en moments diferents, lloc d’educació, d’acollida, d’esperança i també de dolor.
Fer memòria no és buscar un relat còmode. És acceptar que el passat ens interpel·la. Que ens obliga a mirar amb atenció, a escoltar amb respecte i, quan cal, a reparar.
Només si som capaços d’aquest exercici honest podrem transformar la memòria en alguna cosa més que un record. Podrem convertir-la en aprenentatge.
I potser, també, en una forma de responsabilitat compartida.
