L’art d’observar
Pau Farràs
Ara farà aproximadament un any que vaig ser a l’entranyable Museu Van Gogh d’Àmsterdam. L’experiència de ser-hi, de passejar entre els originals de quadres que amb els anys han esdevingut icònics, de connectar amb la dimensió vital del pintor gràcies al bon treball del personal del museu, i de trobar-me en un espai acollidor i endreçat encara m’acompanya. Va ser un plaer veure de prop les col·leccions dels ametllers i dels iris, els paisatges de sega, l’habitació del pintor, els gira-sols, els nombrosos autoretrats i les pinzellades en mil tonalitats d’ocre d’alguna natura morta. La visita va representar una ocasió per descobrir obres que ignorava, com ara les de les primeres èpoques de l’artista. Entre aquestes em va cridar l’atenció l’obra “Els menjadors de patates”, sobretot per la mirada dels personatges representats, una gamma concentrada de mirades essencials i profundes en tan sols quatre rostres: d’espera, d’atenció, de reclam, d’incertesa, de temor, d’abatiment, d’indefinició, de supervivència, d’esperança, de sol·lidaritat, de companyonia, d’agraïment. Són mirades intenses, que no s’acaben de trobar, però que cada vegada que les miro sento que vibren. Vibren malgrat la foscor de la cambra en què tenen lloc i de l’austeritat de l’escena. És una qualitat que es fa especialment perceptible pel contrast amb els estudis previs dels rostres que en va fer l’autor i amb els retrats de la mateixa època que, al museu, estan exposats just al costat. Us proposo que observeu aquests menjadors de patates i un parell de retrats de la mateixa època.
La mirada del rostre aïllat és una mirada ensimismada, que
mirarà el pintor o no, però és una mirada que retorna a ella mateixa. És una mirada que em transporta als versos del poema Palabras para Julia de José Agustín Goytisolo: “Un hombre solo, una mujer/ así tomados, de uno en uno/ son como polvo, no son nada.” La mirada de diferents rostres en el conjunt d’una escena, siguin mirades que es troben o que no, adopten una altra dimensió, sembla que es vivifiquen, que prenguin relleu, que vibrin sigui en la tonalitat que sigui: menor o major; bé dolorosa, bé amarga, bé plàcida, bé tendra, be joiosa.
Pau Farràs Ribas és consultora de “Nodre, diàleg i desenvolupament organitzatiu”, www.nodre.com
Nota: Agraïm la generositat, l’amabilitat i l’autorització explícita del Museu Van Gogh per reproduir “Els menjadors de patates” (De aardappeleters, 1885) i dos rostres de dona (Kop van een vrouw, tots dos de 1885).
