Publicitat

La mobilitat als barris de muntanya de Sarrià-Sant Gervasi

"Les freqüències de pas són insofribles, una hora i deu en el cas del 118 i d’hora i vint la del 128", escriu Jesús Escardó

spot_img

Publicat el 10.11.2024 6:00

El Racó del Veïnat

Jesús Escardó

Tornava cap a casa, cap a dalt del barri del Rectoret. En sortir del tren dels Ferrocarrils, al Baixador de Vallvidrera, em creuo amb un grupet de turistes entre sobtats i despistats. Es dirigeixen a mi preguntant-me, com d’altres vegades ens passa als veïns i veïnes del barri, com arribar al Tibidabo.

Publicitat

Amb paciència, i amb l’experiència adquirida, els explico que han de creuar a l’andana d’enfront, i tornar a l’estació anterior, al Peu del Funicular. “Poseu-vos al mig del tren, que les tres portes del final no s’obren en aquella estació. Allà pugeu les escales, agafeu el Funicular a Vallvidrera i baixeu en la segona parada; a la primera, carretera de les Aigües, no, és per anar a la Font del Món. A la sortida hi teniu la parada del bus de barri 111 que us portarà al Tibidabo”. Els dic.

Publicitat

Quan finalment surto de l’estació del Baixador dels Ferrocarrils i enfilo per agafar el bus de barri del Rectoret, el 128, veig que ja gira per allà dalt, a la corba de l’In-Out. Merda! Em toca esperar una hora i vint. Al final arribaran abans els guiris al Tibidabo, tres vegades més lluny, que jo a casa meva.

És que això de la mobilitat als barris de muntanya no s’entén. Hi ha tres línies de busos que surten de Vallvidrera i comuniquen aquest centre de serveis i comercial amb els barris del Tibidabo (111), Can Sauro, Mas Guimbau – Can Castellví (118) i el Rectoret (128) amb les estacions dels Ferrocarrils i els equipaments culturals, Mercat Cultural, Centres Cívics i Casal Can Rectoret. Ah, no! El Casal Can Rectoret no, que és l’únic equipament que no té una parada perquè els veïns puguin anar en transport públic. 

Les freqüències de pas són insofribles, una hora i deu en el cas del 118 i d’hora i vint la del 128. El 111 té una freqüència més alta, però s’omple de turistes i els veïns no poden utilitzar-la amb comoditat, o directament no hi poden pujar, i han d’esperar un o dos busos. Lamentable.

Des del meu punt de vista, aquesta situació s’hauria de revertir, i no és pas gaire difícil. Per què els turistes venen amb els FGC, Funi + Bus? Per què els turistes no pugen al Tibidabo en la famosa Cuca de Llum? La resposta és fàcil. Els Ferros, Funi + bus, estan integrats en la xarxa de transport públic. La Cuca de Llum no. I per fer una mirada a Barcelona des del seu sostre, si agafes la Cuca de Llum has de pagar dotze euros. Els turistes deuen fer números i calcular que dotze euros són, ben bé, quatre canyes de cervesa.

Les preguntes són: Per què els veïns i veïnes dels barris de muntanya hem d’esperar hora i vint i els turistes només quinze minuts? Per què la Cuca de llum no està integrada en la xarxa de transport públic? Per què Google indica aquesta combinació, Ferros, Funi + Bus, en primera instància per pujar al Tibidabo? Per què els barris de muntanya no tenen servei nocturn de bus?

Fa més de quatre i de cinc anys que els veïns dels barris de muntanya estem reivindicant que els busos tinguin més freqüència de pas i noves parades. Estem en uns barris on no hi ha ni Bicing ni taxis i els busos i el ferrocarril són l’única combinació amb Barcelona. O cal moure’s amb vehicle propi…, però no vagis pels túnels que et tocarà pagar quatre euros i mig o més de cinc. Si vostè surt de Barcelona, de Sarrià, i agafa els túnels de Vallvidrera per arribar a Barcelona, Rectoret, li fan pagar uns cinc euros per dos quilòmetres i mig, dintre de la mateixa ciutat. Una altra discriminació, ara amb la resta de túnels de Barcelona.

I a la nit ens quedem sense cap combinació. Hi ha d’haver alternatives al bus nit que ens van treure. No podem estar també sense aquest servei. Hi ha l’opció del Bus que va a Sant Cugat o pot ser un bus nocturn a demanda, el que sigui, però, sobretot el jovent, i els pares o mares que ara han de baixar a buscar als fills a Sarrià o a Gràcia, ho necessiten.

Tota aquesta manca de serveis ens obliga a moure’ns amb vehicles privats. Més car i més contaminant. I excloent per als que no tenen o no poden fer servir un vehicle. El districte de Sarrià – Sant Gervasi coneix aquestes realitats, però fan com sempre amb els problemes de la muntanya, es posen enfront, com una paret de frontó, i no pas al nostre costat per buscar i trobar solucions. 

Cal que el Districte apel·li a TMB, seguin amb els veïns i trobin les solucions adients a la mobilitat dels barris de muntanya. Aquí dalt de la muntanya no podrem viure mai en una ciutat quinze minuts, però almenys, ens mereixem viure en un barri quinze minuts.

spot_img
[adrotate banner="28"]

Notícies relacionades

Honorar, honorar-se, per Glòria Vilalta

"Honorant la meva vida honoro també els meus pares i els meus avantpassats. Això comporta no només agrair-los la vida, comporta també tenir-los presents i estimar-los, donar-los un lloc. Sigui en el cor o a casa, amb una fotografia"

Credibilitat personal, per Miquel Saumell

"La credibilitat personal no depèn de la professió que s’exerceix sinó dels valors ètics de l’individu, de l’educació rebuda i del seu tarannà"

L’art d’insultar, per Aitor Romero

"Tampoc s’entén massa bé aquells que insulten en una llengua que el seu interlocutor no entén i es vanten de la seva audàcia. L’acció de l’insult requereix comprensió mútua i, per tant, és necessari utilitzar un codi que la víctima escollida pugui entendre perfectament"

De la vella a la nova emigració

"Els governants que es mostren incapaços de retenir el nostre talent són els grans responsables d’haver convertit el país que administren en un país d’emigrants econòmics", l'opinió de Miquel Saumell
spot_img

Allà on el cel toca la ciutat: un viatge a l’Observatori Fabra

123 anys d’astronomia, meteorologia i història al cor de Collserola

Així serà el nou carrer de Cister: ampliació de voreres i més verd

Al Consell de Barri de la Bonanova, Districte també posa data a l'obertura del bar de Vil·la Florida i a l'espai verd a l'antic El Kubo

Cuidar aquells que cuiden: una responsabilitat col·lectiva

Les persones que cuiden en l'àmbit no formal, majoritàriament dones, assumeixen aquest rol sense preparació prèvia, en contexts marcats per l'esgotament, la incertesa, la precarietat i la solitud

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí