Opinió
Anna Garreta, Última vèrtebra
El projecte ‘Sembla que vol ploure quan plouen granotes’ d’Última Vèrtebra ha recorregut cinc espais emblemàtics de la ciutat de Barcelona per reflexionar sobre el que es deixa de fer en un context urbà. La Rambla, el Passeig de Gràcia, el Turó del Carmel, la Plaça Virrei Amat i el Pantà de Vallvidrera han estat escenari d’aquesta investigació que dona com a primer resultat una instal·lació artística amb un taller de creació comunitària, que es presenta el maig de 2023 al Mercat Cultural de Vallvidrera, un espai públic recentment recuperat i transformat en un centre cultural comunitari.
Malauradament, tal com comenta l’antropòleg Manuel Delgado, “avui, l’espai públic es concep com a un buit entre construccions que s’ha d’omplir de forma adequada als objectius de promotors i autoritats, que, a més a més, solen ser els mateixos. […] Com a aparador del capitalisme en el qual s’ensenyen falsos valors com la democràcia, ciutadania, convivència, llibertat, igualtat, concòrdia… Però en realitat, la nostra, és la societat de les desigualtats i el fracàs, i constantment aquest aparador s’embruta. Encara que es vol mantenir net de forma obsessiva.” Val molt la pena llegir el llibre complet, El espacio público como ideologia, per aprofundir en el concepte d’espai públic i entendre les diferents mirades sobre el mateix.
Avui en dia, a casa nostra, per poder fer ús de l’espai públic has de passar pel control de l’administració i les institucions pertinents, estar alfabetitzat i integrat digitalment, demanar permisos, explicar detalladament què, com, quan i per què faràs allò, i esperar que et donin permís per a fer-ho. Certament, hi ha una gran preocupació per controlar i limitar allò que passa a les places i als carrers, un control que respongui als interessos del sistema.
Aquest concepte d’espai públic, de control absolut al servei del capitalisme, s’uneix a un valor característic del mateix sistema, l’acceleració. L’espai públic, doncs, esdevé un espai de transició entre un lloc i un altre que cal escurçar el màxim possible. Un espai de temps perdut, un espai i un temps d’improductivitat que molesta i genera malestar, sempre que no hi hagi la possibilitat o estigui dissenyat per consumir.
En aquest context, una conversa entre dues persones, observar la gent, veure la sortida del sol, pelar faves o passejar mentre es parla de granotes, són accions transgressores que qüestionen el ritme i l’espai públic de la societat contemporània. Una societat que ha convertit el temps en el valor més preuat, incrementant de manera constant la velocitat de les nostres vides i amb la seva concepció en càpsules aïllades i sense narrativa, que ens desconnecta cada vegada més del ritme natural de les coses, del temps necessari de cada procés i de nosaltres mateixos.
El temps i l’espai públic ens pertanyen. La vida passa, també, en el fet de caminar a la deriva, en les trobades fortuïtes, en les relacions efímeres, els camins entre un lloc i l’altre, els temps d’espera, els llocs comuns i els espais visibles, on tothom observa i pot ser observat. Les vides es creuen a l’espai públic, i s’uneixen, s’enllacen, creixen, es consoliden, es transformen i arrelen. Necessitem un espai públic que permeti compartir-nos amb llibertat i respecte, perquè la nostra identitat prengui sentit. I ens cal el temps necessari per fer-ho.
