El Relat
Elsa Corominas
Aquells dies de dol a les nits li costava agafar el son. Anava a dormir obsessionat amb els diferents missatges que rebia, sovint amb la millor de les intencions, però sense haver-ne mesurat correctament la repercussió o impacte que poden tenir en les persones que els reben. Frases poc encertades, desconnectades del dolor, imperatius inassolibles. Feia front a l’autocompassió amb aquell exercici crític i introspectiu en què l’anàlisi freda i severa dels missatges aliens li produïa una desafecció que l’ajudava a aconseguir la mínima serenor necessària per adormir-se.
Llavors va somniar que queia en un bol gegant de nata muntada. D’entrada era una sensació gustosa de relaxament, com un deixar-se anar, però de seguida es començà a sentir malament, amb un ofec que li impedia respirar bé, un entelament dels ulls i una sensació creixent d’angoixa i de por.
Conforme queia pels suaus camins blancs perdia la nitidesa del color del seu propi cos i començava a experimentar una sensació d’enlluernament amb visió borrosa, desconeguda. Intentant trobar un punt lluminós on aferrar la vista es perdia i de cop percebia que no tenia tacte, que la suau carícia cremosa se li havia congelat, sentia una gelor intensa per tot arreu, no notava res, ni a si mateix. Llavors es va centrar en la boca i va fer un bon glop de nata, movent ansiosament la llengua per degustar-la, però només sentia com un esclat líquid estrany, cap gust, cap textura ni als llavis ni al paladar.
En la desesperació va mirar de treure el cap, a veure si sentia algun so, alguna música fora de l’entorn greixós, i s’impulsà cap amunt amb tota la seva força com quan s’intenta treure el cap d’una onada potent. Ho aconseguí penosament i tenia llavors la certesa que hi podria veure, que notaria el tacte de les seves mans agafant-se-les, que de cop les restes de nata que li quedaven a la comissura dels llavis tindrien aquell gust tan dolç i tan característic, però no: tot era pàl·lid, no notava res i no sentia cap so, cap decibel, cap ona acústica.
Li quedava el recurs de poder notar alguna olor i començà a moure desesperadament les aletes del nas i tampoc, cap sensació olfactiva en buscar el propi alè amb les dues mans còncaves al voltant de la boca, ni bufant cap amunt, ni acostant el cap a l’aixella, ja desesperadament. La situació era tan anguniosa que es llançà al buit, al blanc, amb la idea de tornar a sentir el plaer inicial en caure al bol gegant de nata muntada.
I partint de la situació absurda de no tenir sentits, els anà recuperant a poc a poc en un crescendo lent, com tornar a néixer. Hi veia una mica i una mica més, l’olor i el gust de la nata l’anaven envaint, cantava i es podia escoltar i l’emoció el duia a tocar-se tot el cos, desaforat i eufòric en aquell retorn de l’ennuvolat mental.
I aquest punt d’inflexió, el gir positiu en el sentit de les coses, li donà empenta i l’omplí de valor i optimisme.
Altres relats d’Elsa Corominas
