Sí, redactem notícies amb què no acabem d’estar-hi d’acord, opinió de Joel Carrasco

Els periodistes també necessitem guanyar-nos la vida. Escrivim, xerrem i expliquem perquè ens agrada, però també perquè és la nostra professió i amb la que esperem arribar a final de mes. Tenim un cap que ens mana, un director que dona ordres i nosaltres ens devem a qui ens omple el plat de menjar, com qualsevol altra empresa. Estem farts de rebre missatges de gentussa que es creu amb el dret i el deure d’insultar-nos pel simple fet de treballar de cara el públic.

Sí, gentola, de vegades, moltíssimes més de les que creieu, redactem notícies amb què no acabem d’estar-hi d’acord. Nosaltres treballem per una empresa comunicativa, no una ONG, i, o fem la nostra feina o anem al carrer. Com ha de ser, de fet. Estem farts de rebre correus o missatges anònims acusant-nos que cobrem de no sé quina multinacional, farmacèutica, partit polític o del CNI. El meu compte bancari us assegura que no ha vist un duro d’enlloc més que no sigui per on escric. Recordo el primer vilipendi que vaig rebre, vaig saber que oficialment ja era periodista. Però no va ser fins que duia uns mesos que no se’m va omplir les xarxes socials d’insults i classes d’ètica avançada sobre com havia de fer la meva feina. Jo mai gosaria entrar a un taxi i dir-li si ha d’aguantar més les marxes o a un professor com ha d’ensenyar. En canvi tothom es creu el millor entrenador de futbol, el més hàbil president i un periodista de primera.

Publicitat

És veritat que fer periodisme molts cops és més que això. És fiscalitzar el poder i fer un servei públic. Però se’ns oblida que els periodistes treballem per empreses i editorials, que tenen els seus interessos -tant de bo els diners creixessin dels arbres-, i qui paga mana. Som equilibristes, que mai descansem. La nostra esfera privada està fortament lligada a la laboral i hem de mesurar molt que diem en tot moment, encara que sigui a les nostres xarxes personals. Ja fa temps que calibro cada tuit i cada post, també he renunciat a dir tot el que voldria a canvi de treballar del que m’apassiona. Funambulistes mal pagats que de tant en tant hem d’aguantar una pluja de tomàquets. No està pagat.

Viure del periodisme és viure dels pensaments, de la reflexió i de quina paraula esculls en cada moment. Vint-i-quatre hores a la setmana. Deixeu-nos treballar. Que tan bé feu la vostra feina? Pagueu si voleu manar, pagueu si ens voleu lliures d’interessos superiors. Subscriviu-vos als diaris, cesseu el vilipendi, que els periodistes necessitem guanyar-nos la vida.