Biologia
Cristina Junyent
Quan el 1856 es va descobrir el primer fòssil de neandertal a la vall de Neander (Alemanya), els paleontòlegs el van imaginar com un ésser pelut, brut, amb aspecte simiesc i intel·ligència inferior a la d’Homo sapiens. Però les troballes posteriors han revelat que rivalitzaven amb nosaltres en capacitats i intel·ligència. Sabem, a més, que hi va haver relacions entre ambdues espècies: gairebé tots els europeus conservem prop d’un 2 % de DNA neandertal, resultat d’un flux genètic de fa entre 50.000 i 60.000 anys. I la seva imatge s’ha anat sofisticant.
Els neandertals van aparèixer fa entre 400.000 i 300.000 anys a Europa i l’Àsia occidental, a partir de poblacions d’Homo heidelbergensis vingudes d’Àfrica. Es van adaptar a un clima molt variable, amb glaciacions i períodes càlids alterns. En èpoques fredes, van afrontar hiverns severs, estius breus i paisatges de tundra i estepa, amb migracions o extincions d’espècies per manca d’aliment. En els períodes càlids predominaven els boscos. El fòssil més antic atribuït a un protoneandertal, de fa 430.000 anys, es va trobar a la Sima de los Huesos (Atapuerca).
Físicament, eren més baixos que nosaltres, però més robustos, amb tòrax ample, tronc massís, extremitats curtes i mans fortes. El seu crani allargat mostrava un front inclinat, arcs superciliars prominents i un nas ample i prominent. Tenien la mandíbula forta, sense barbeta, i dents grans. El cervell, un 10 % més gran que el nostre, tenia molt desenvolupada la zona posterior, que processa la informació visual, cosa que podria haver-los permès veure millor amb poca llum. L’estudi de la gola i de l’oïda suggereix que probablement podien parlar. Costa imaginar com, sense comunicació verbal, haurien après a fabricar les sofisticades eines de la cultura mosteriana a partir de còdols colpejats amb gran precisió.
Tenien un coneixement profund del medi natural. Recol·lectaven plantes, llavors i marisc, caçaven petits animals com conills i ocells, i també grans preses com mamuts i rinoceronts llanosos, als quals emboscaven. Cada cacera comportava riscos elevats: molts fòssils presenten fractures, algunes curades, d’altres no. Pocs superaven els trenta anys.
Com nosaltres, descendien d’Homo erectus i dominaven el foc, fet que els permetia seguir una dieta rica en carn. Els aliments cuinats més antics coneguts (de fa 70.000 anys) es van trobar en una cova del nord de l’Iraq: contenien llegums silvestres, llavors de mostassa i pistatxos, que es trituraven, s’humitejaven i es barrejaven. També treballaven les pells per vestir-se; a França s’ha trobat un polidor de pells de fa 150.000 anys, fet amb os de bisó estepari. I a l’Abric Romaní (Capellades), s’han identificat fogars de fa 50.000 anys amb restes de fibres i cordes, potser per fer cabanes.
Tenien un sentit de la bellesa i de l’espiritualitat: feien peces d’art, joies i pintures rupestres. Cuidaven els ferits: a La Ferrassie (França) es va trobar un individu amb una fractura greu de fèmur va sobreviure; a La Chapelle-aux-Saints (1908), un altre que havia perdut gairebé totes les dents, havia estat alimentat per la comunitat. A la cova de Kebara (Israel), es va trobar una sepultura dins un cercle de pedres, possiblement amb valor simbòlic.
Durant més de 200.000 anys van habitar una àmplia regió, des de la península Ibèrica fins a Sibèria, adaptant-se a entorns diversos, sobretot de clima temperat i fred. A Catalunya, es coneix la seva presència a l’Abric Romaní (Capellades), amb restes de foc, eines i restes humanes; a la Cova del Gegant (Sitges) i la de l’Arbreda (Serinyà), amb indicis d’ús de recursos marins i terrestres; i al Cau del Duc (Torroella de Montgrí) i la Cova de Mollet (Serinyà), amb senyals d’ocupació alternada amb Homo sapiens.
Fa uns 40.000 anys, els neandertals van desaparèixer. Els últims grups es van refugiar al Penyal de Gibraltar, vivint en coves costaneres i maresmes com les de Doñana. L’extinció podria haver estat causada pel canvi climàtic sobtat de la glaciació de Würm, que va transformar els ecosistemes, i per l’estrès ambiental en societats molt dependents del medi. També s’ha apuntat la vulnerabilitat a malalties introduïdes pels sapiens, arribats d’Àfrica fa uns 250.000 anys, en un procés semblant a les epidèmies que patiren els indígenes americans amb l’arribada dels europeus.
Els sapiens formaven comunitats més grans (fins a 150 membres), fet que donava avantatges: més capacitat per resoldre problemes, conservar coneixement, innovar i mantenir una major diversitat genètica i d’idees. Les interaccions socials eren més denses, fet que afavoria l’intercanvi de tècniques, relats i normes socials complexes.
La desaparició dels neandertals es pot entendre com el resultat d’un procés ecològic i evolutiu complex, compartit amb altres espècies extingides en aquell període. Tanmateix, els seus gens van ajudar els humans moderns a adaptar-se a malalties locals i a entorns amb poca llum solar, afavorint una espècie més resistent. Aquest llegat genètic encara perdura en nosaltres.
