Remeis i Cuina de convent
Fra Valentí Serra de Manresa
El ginjoler és un arbre de fulla caduca que procedeix de la Xina (llat. Zizyphus vulgaris i Zizyphus jujuba; cast. azufaifo). Es tracta d’un arbust de llarga i antiga implantació a les nostres comarques que té les branques inclinades i unes estípules rectes i espinoses. Les fulles són alternes i llustroses i amb unes flors groguenques poc vistoses; la fusta, molt apreciada pels ebenistes, s’ha emprat per fer instruments musicals de vent com ara la gralla i la tenora.
Els fruits –anomenats gínjols— són una mica ovalats, de color rogenc, força dolços i tenen propietats medicinals, a més de ser molt agraciats amb mucílags i vitamina C. Tradicionalment, els frares caputxins han emprat els gínjols en la composició del celebrat decoctum pectorale que preparaven per als malalts, ja que els gínjols ajuden a estovar la tos i faciliten l’expectoració.
La bullidura dels gínjols, una volta assecats a l’ombra, esdevé un laxant eficient i gens agressiu a l’organisme. Ja en el llunyà segle XII, la sàvia doctora de l’Església Santa Hildegarda de Bingen (†1179) manifestà que els gínjols són molt aptes per alleujar les mucoses inflamades i, també, per fortificar l’estómac. Fra Antoni Castell, apotecari del Monestir de Montserrat, l’any 1592 tractà de la manera de preparar aixarop de gínjols (cf. Theórica y pràctica de boticarios, ff-38-39: “xarave de gínjoles”). Alguns anys després, en el 1784, l’erudit botànic Josep Quer escriví que el fruit del ginjoler “es admirable diurético y muy propio para despedir las arenas de los riñones y vejiga, si se usa por largo tiempo el cocimiento hecho de los frutos machacados, y se sirven con felices sucesos de los frutos para la tos y asma húmeda y para facilitar la expectoración” (Flora española, VI, 46).
Els antics frares que patien algun cadarn fort per poder expectorar, a més dels gínjols, també se servien de la flor i de l’arrel de la malva, que combinaven així: “Damunt una olla de terrissa que hi hagi aigua de font que bulli, posa-hi una cassola nova on tiraràs una xicra d’aigua, mig petricó d’aiguanaf blanc, tres onses de sucre candi, tres d’arrel de malva, una onsa de cola de peix que sigui blanca, un bon grapat de gínjols y ves-ho remenant; y quan sigui lligat treu-ho y en prendràs, tres cullerades durant el dia barrejat ab mel; (T.A., Receptari, s. f.), i una volta passat el cadarn els frares restaven “més contents que un gínjol”. A l’article vinent us parlaré, si a Déu plau, de la canyella.
