Entrevista
Cristina Junyent
Treballar amb el dret internacional permet avaluar la responsabilitat dels estats i la protecció dels drets individuals mitjançant tractats i mecanismes jurídics. Aquesta disciplina és clau per garantir la dignitat humana davant conflictes, migracions i crisis globals, actuant com una eina de justícia que traspassa fronteres. En parlem amb David Bondia, síndic de greuges de Barcelona i professor de Dret Internacional Públic a la UB.
David, benvingut. Com interpreteu els juristes la relació del dret amb el medi ambient en un món tan complex?
Històricament, hem passat dels drets individuals (civils i polítics) als comunitaris (econòmics i socials). Des del 1993, parlem dels drets de solidaritat, que són globals: assistència humanitària, desenvolupament i medi ambient. El dret ja no busca només la sanció a posteriori, sinó la protecció davant problemes que amenacen l’espècie humana en el seu conjunt. Hem de donar ànima al dret i apropar-lo a la ciència.
En aquest marc, per què és tan rellevant el Conveni d’Aarhus per a la ciutadania?
El Conveni d’Aarhus és fonamental perquè es basa en la informació i la transparència. Els estats tenen l’obligació de fer pública la situació de l’entorn perquè la societat civil no sigui un agent passiu. El dret a saber és el primer pas per al dret a actuar i oferir solucions.
I quines vies reals té un ciutadà quan veu que aquests drets es vulneren?
La primera via és el principi de subsidiarietat: l’administració més propera, normalment l’ajuntament, és la que ha d’informar i garantir els teus drets. Les associacions poden fer propostes molt potents que les institucions han d’escoltar. Si la via interna falla, llavors mirem cap al dret internacional.
Aquí és on entra la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre les dones de Suïssa. Com s’explica jurídicament?
És un exemple de com el dret requereix imaginació. Un col·lectiu de 2.000 dones grans va preguntar al govern suís quines mesures concretes prenia contra el canvi climàtic. El govern els va donar respostes genèriques; i altres vies judicials helvètiques on van recórrer els va dir que ja era suficient. Aleshores es van adreçar al TEDH. Com que el Conveni Europeu de 1950 no recull el dret al medi ambient, van utilitzar l’Article 8 (vida privada i familiar). El Tribunal va dictaminar que efectivament la inacció climàtica posa en risc la salut d’aquest col·lectiu especialment vulnerable a les onades de calor. La sentència condemna Suïssa per inacció. Com és una sentència és vinculant i obre la porta a futurs litigis estratègics. Ja no caldrà recórrer al TEDH, ja obliga als estats del Consell d’Europa.
Hi havia un precedent important contra l’estat espanyol, oi?
El 1994, Gregoria López Ostra va guanyar un cas contra una fàbrica contaminant a Lorca. Ella no va demandar per medi ambient, sinó per la vulneració de la seva vida privada, ja que sabia que la demanda seria declarada inadmissible per falta de reconeixement d’aquest dret. Va guanyar, i Espanya va ser condemnada. La novetat del 2024 és que el Tribunal ja no parla d’una fàbrica concreta, sinó de l’obligació de l’Estat de protegir la població contra el canvi climàtic global. És un salt d’escala; ara qualsevol dels 46 estats del Consell d’Europa pot al·legar aquest precedent si l’administració no pren mesures efectives.
“Avui entenem que el medi ambient és transversal al dret a la vida, fet que ens porta a donar personalitat jurídica a elements naturals”
Conceptes com «One Health» (una Sola Salut) indiquen que si el medi ambient no està sa, nosaltres tampoc.
El dret s’està adaptant a interessos no previstos el 1950. Avui entenem que el medi ambient és transversal al dret a la vida, fet que ens porta a donar personalitat jurídica a elements naturals, com el Mar Menor. En aquests litigis estratègics, juristes, científics i economistes hem d’anar plegats.
Com encaixen els economistes en aquesta defensa?
Un exemple és en el dret humà a l’aigua. A Europa no ens morim per falta d’aigua potable, però és la segona causa de mortalitat infantil al món. El problema no és l’escassetat, sinó l’ús: només el 2% és aigua de beure i el 8% per a higiene; la resta es destina a indústria, mineria o golf. La proposta és invertir l’escala econòmica: que l’aigua bàsica sigui gratuïta o molt barata, i que els usos lucratius paguin un sobrepreu que financi el sistema. Això és justícia climàtica i econòmica.
Què passa quan la gestió falla i tenim desplaçats climàtics?
És un dels grans reptes del dret internacional. Sempre pensem en refugiats per guerra o persecució política, però la realitat avui és l’explotació de recursos. L’explotació de recursos (com la pesca al Senegal o les mines al Congo) per mantenir el nostre estil de vida destrueix el futur de moltes persones, obligant-les a marxar. Com a societat, som titulars de drets però també de responsabilitats. Quan comprem roba fabricada a Bangladesh en condicions d’explotació o generem residus tòxics que enviem al Sud Global, estem participant en aquest cicle. Cal avaluar la responsabilitat de les nostres empreses a l’exterior.
“Cal valentia per reduir la mobilitat amb vehicle propi i fomentar eixos verds. Cuidar el verd no és decoratiu, és un tema de salut i de vida”
Tornem a Barcelona. Com veu la situació aquí? Tot i que complim els de la Unió Europea, estem per sobre dels indicadors de contaminació de l’OMS.
Barcelona és una ciutat meravellosa que té un problema històric de priorització. Què va ser abans: els vianants o els cotxes? Cal valentia per reduir la mobilitat amb vehicle propi i fomentar eixos verds. Hem de recuperar espais verds. Aquest mes hem presentat l’informe de la Sindicatura al plenari de l’Ajuntament amb deu propostes de millora. Una d’elles sembla petita, però és vital: els escocells dels arbres. Cuidar el verd no és decoratiu, és un tema de salut i de vida. Hem de passar de les places dures, que són trampes de calor, a places amb terra i ombra.
Però sovint sembla que les mesures són només pedaços…
Perquè sovint s’actua per reacció. No podem esperar al mes d’agost per veure que els refugis climàtics estan tancats o que les escoles bressol no tenen l’aire condicionat a punt. La sostenibilitat demana una mirada llarga: ara que la sequera afluixa és quan hem de planificar la següent per no dependre de talls d’aigua. La prevenció ha de prevaldre sobre l’emergència.
“El medi ambient ha de ser una política d’estat i de ciutat, amb un consens que superi les legislatures de quatre anys”
Per acabar, com es combat el negacionisme des del dret?
No ens ha de fer por parlar amb qui no pensa com nosaltres. Cal aportar dades científiques i sentències judicials que demostrin que el problema és real. El medi ambient ha de ser una política d’estat i de ciutat, amb un consens que superi les legislatures de quatre anys. Com diu el TEDH, els drets no poden ser teòrics o il·lusoris, han de ser d’aplicació pràctica. En aquest sentit, la pedagogia i programes com el vostre són indispensables.
Trobareu l’entrevista sencera en aquest enllaç.
