Història natural de Sarrià i Sant Gervasi, IV
Cristina Junyent
La flora que conforma el patrimoni natural en una ciutat sol tenir una història poc coneguda degut a la profunda transformació que el medi urbà ocasiona en l’àrea que ocupa. Al llarg de la història, en la tensió entre la transformació humana i la natura, la ciutat ha guanyat terreny. Bona part del sòl s’ha impermeabilitzat i la densitat d’edificis no deixa gaire espai per a la natura. La vida natural s’aparta. Però, quan poden, les plantes i els animals de la perifèria immediata que s’adapten millor al nou ambient, espontàniament reconquereixen l’espai.
A Barcelona, en el moment en què es va iniciar l’activitat humana, la vegetació que cobria la falda de Collserola, els turons i el pla era principalment l’alzinar. La que hi hauria actualment si l’àrea no estigués tan transformada. L’alzina, arbre perennifoli, la mantenia sempre verda. Als llocs ombrívols s’hi podien trobar roures; en els paratges oberts, pi blanc —encara predomina a molts indrets del solell—. Als deltes del Besòs i el Llobregat, com a les vores de les rieres, hi hauria boscos de ribera amb pollancres, àlbers, oms, verns, salzes, tamarius… A les zones d’aiguamolls d’aigua salobre, per la influència marina, hi havia vegetació litoral de sòls arenosos: canyissars i jonqueres. Alguns topònims de barris i carrers encara recorden la història. Tanmateix, a mesura que la població ho requeria, el pla de Barcelona es va anar transformant en sòl agrícola. Els conreus van desaparèixer a mitjan segle XIX, amb la caiguda de les muralles i la construcció de l’Eixample.
Els barris de muntanya connecten la ciutat amb Collserola, cosa que permet la coexistència d’espècies pròpies de diversos ambients. La flora de les zones altes del districte explica la història del barri, tres històries lligades com en una trena que els arbres reflecteixen. El passat forestal lligat a Collserola ens l’expliquen les alzines (Quercus ilex) i els pins, sobretot blancs (Pinus halepensis). D’interès local podríem destacar el testimoni de l’alzina dels jardins de Can Sentmenat, el pi blanc de Can Ponsic o el pi pinyer de la Casa Orlandai.
El passat residencial de la burgesia benestant de Barcelona
Tot i presentar un pendent més pronunciat, el vessant assolellat ha tingut més intervenció humana; el microclima, en comparació amb l’obaga, i la proximitat del mar van propiciar la instal·lació de conreus. El passat agrícola ens el revelen els fruiterars que encara hi podem trobar: figueres (Ficus carica), ametllers (Prunus dulcis) o garrofers (Ceratonia siliqua). Ho acrediten els garrofers del Parc del Castell de l’Oreneta o el de la plaça del Dr. Castelló, a l’avinguda de Sarrià; i la figuera als Jardins de Blanca Selva i Henry, dalt del carrer Numància.
El passat residencial de la burgesia benestant de Barcelona, que venia a estiuejar a determinades zones del districte, el reflecteixen els arbres ornamentals encara evidents en parcs públics i jardins privats. Un bon conjunt de majestuosos arbres d’interès local que sobreviuen als Jardins de Vil·la Amèlia estan descrits, com els d’altres parcs del districte, per M. Josep Tort en la llarga col·lecció d’articles i en el llibre publicat per El Jardí.
En una ciutat, entre el 60 i el 70 % dels vegetals són plantats intencionadament. Els altres són plantes que creixen espontàniament, la majoria són herbes, les llavors de les quals germinen en espais abandonats dutes pel vent, la pluja o animals. L’exemple més interessant és l’albellatge (Hyparrenia hirta), la gramínia alta, parenta de plantes de les sabanes africanes, que creix en el que abans eren camps de conreu.
Les plantes més abundants són les anomenades ruderals, típiques dels hàbitats alterats per l’acció humana. Acostumen a tenir una vida curta (anual o biennal) i taxes de creixement i producció de llavors molt elevada. En alguns casos, tenen un gran poder al·lergogen, com és el cas del blet (Parietaria officinalis); i, en altres, esdevenen invasores, com en el cas del vernís del Japó (Ailanthus altissima), que pot desenvolupar port arbori. Els jardins mantinguts per l’Ajuntament són vigilats perquè contenen les espècies considerades invasores.
L’increment d’herbes espontànies en l’espai públic, una conseqüència de la política de respecte al medi ambient
Durant molt de temps, la concentració parcel·lària ha tingut efectes molt negatius per a la biodiversitat. La desaparició dels marges ha fet desaparèixer les plantes autòctones i els insectes que s’alimenten d’elles. Per afavorir-les, molts horts cultiven en parcel·les petites, que com que tenen més marges, tenen més plantes ruderals, més insectes autòctons i menys plagues. Tant han desaparegut que, a França i Suïssa, les plantes associades als cultius han esdevingut tan rares que tenen llistes vermelles de plantes arvenses. Aquí no s’han dut a terme estudis equiparables.
Darrerament, l’increment d’herbes espontànies en l’espai públic és una conseqüència de la política de respecte al medi ambient a la ciutat de Barcelona i la seva aposta per la reducció de l’ús dels tractaments químics. Aquestes accions representen un benefici per a la biodiversitat i la qualitat del medi ambient urbà, i reporta beneficis per a la salut i la qualitat de vida de la ciutadania. D’aquesta manera, Barcelona, com Berlín i altres ciutats europees, avança cap a una transició ecològica de la jardineria pública i de la gestió del verd a la ciutat, com també del tractament de plagues i malalties. És necessari un canvi cultural per adaptar-se a un canvi de paisatge urbà, que no obstant és més propi del nostre clima, que compta amb més beneficis per a tothom.
Cristina Junyent és biòloga, escriu i divulga sobre temes de ciència
‘Explora els jardins i viu els arbres’, el primer llibre que edita El Jardí!
