Opinió
Marta Trius
Un diumenge al matí llegeixo una frase al diari que atrau la meva atenció: “Que 2022 ens deslliuri de la por febril a la covid”: No hi puc estar més d’acord. Tot l’article d’opinió resulta molt interessant, com gairebé tots els del seu autor: John Carlin. No obstant això, aquest em fa pensar en la por de manera absolutament racional.
No crec que sigui necessari definir la por perquè tots l’hem sentit més d’una vegada. Per a mi és com un ens transparent d’ales negres que es posa allà on pot, paralitzant fins i tot el més fort. I és que la por és un gran enemic difícil de manejar. Des de l’inici de la pandèmia la por s’ha prostrat en nosaltres i fa que no puguem avançar com voldríem, i quan això succeeix li donem la culpa al virus i ens quedem tan amples.
És cert que al març del 2020 estàvem massa espantats com per pensar en res més que sobreviure i intentar no agafar la covid. Però avui, gairebé dos anys més tard, ja sabem moltes coses: sabem com protegir-nos i protegir als altres, sabem què fer si agafem el virus i fins i tot m’atreveixo a dir que sabríem sortir-nos-en d’aquesta sense l’ajuda de les restriccions que, ona si, ona també ens imposen els nostres polítics al·legant raons de salut (em permeto el dubte de pensar que hi ha interessos econòmics pel mig en algunes de les mesures adoptades).
Tinc la sensació, com molts, que aquest Nadal el cercle de contagis s’ha estret de manera exagerada: tothom té algun familiar, amic o conegut pròxim que ha estat amb covid durant les festes i, almenys en el meu cas, tots han sortit ja del seu confinament o estan a punt de fer-ho. És cert que els hospitals s’han omplert de nou d’ingressats per culpa de la pandèmia, però la sensació generalitzada és que estem davant d’una variant que es comporta més com una grip forta que com una malaltia mortal.
Dit això, estaria bé començar a deixar anar la por, deixar que s’en vagi o almenys que ocupi un lloc menys important en les nostres vides. La por no deixa viure, no deixa respirar i el que és pitjor, no deixa avançar en res. Ens talla les ales i ens sotmet a la seva tortura negra i inquietant per acabar posant-se la medalleta d’or. Està bé prevenir i aplicar totes les mesures que estiguin al nostre abast per no caure malalts, però si us plau, fem servir el sentit comú i comencem a viure que, després de dos anys, sens dubte ens ho mereixem.
