28.5 C
Sant Gervasi
| Divendres 30 de juliol de 2021 |
Publicitat

Cha-cha-cha

Un nou relat de Mò Bertran

Publicitat
Publicitat

Relat

Mò Bertran

Jutjat de primera instància. En Joan ha dit a la seva mare que respongui exactament, e-xac-ta-ment, el que li preguntin. I de manera curta i concisa. Sobretot, cur-ta. Puja les escales darrere seu, l’observa, d’esquena s’assembla a la senyora Francesca, tants anys juntes. Sembla més decidida que nerviosa. La seva mare apreciava la senyora, també els tres fills. Remei, em podràs preparar un arròs de carxofes per a dissabte? Remei, em pots cosir aquesta vora? Li demanaven tot, i ella mai tenia un no. Tossuda. Treballadora. I ara tota aquesta merda. En Joan havia hagut de jugar amb els tres germans més d’un dia, mentre la seva mare treballava. Els va patir més que jugar, aquells dies. Quan va créixer, va tenir l’excusa dels estudis, que ara li han acabat servint per a això, per defensar la seva mare… Ella no ho diu però n’està orgullosa i, tot i que fa una calor espantosa, s’ha posat l’abric.

Som-hi, la Remei agafa en Joan de bracet. Amb ell no l’enxamparan pas. Han assajat, molt, en Joan li ha dit que segur que sabrà el que ha de dir, i si no, que respongui de manera curta i concisa. Sobretot, cur-ta.

Està emprenyada i això li dona força. La senyora Francesca i la Remei s’avenien i es respectaven. Els fills en canvi tiraven sempre de veta. Remei, demà venim a dinar amb amics, ens podràs preparar un rap amb cloïsses? Remei, em pots portar les sabates a arreglar? I així cada setmana. La senyora, amable i estirada, amb el somriure ben posat, passava algunes estones amb ells i moltes més amb la Remei. Ella feia la feina que li deien de fer, tu diràs. Li era igual fer un sofregit que posar rentadores o sortir a regar el jardí. Al senyor el van enterrar fa vuit anys, els va deixar menys herència de la que esperaven i els tres tanoques van continuar vivint al casalot, però es van haver de posar a treballar. Ja no tenien tant temps de rebregar llençols amb les donotes que portaven a casa, com si fos només casa seva. Cada vegada variaven, només alguna repetia, amb un germà diferent. Totes miraven la Remei com si fossin les úniques al món que follessin, i a ella l’únic que li molestava era haver de recollir els condons dels sementals. Porcs. Però almenys copulaven amb protecció i evitaven així la pròpia descendència.

La senyora volia que tot anés bé i feia veure que no veia res. Després de la mort del senyor, a la casa tot va continuar igual. La senyora delegava les feines en la Remei, que sabia perfectament quines eren i com les volia, després de més de vint anys a la casa. S’entenien bé. Compartien confidències, sobretot als matins, quan només eren elles dues a casa. La senyora li explicava coses dels fills, problemes dels fills, queixes sobre els fills, que anaven marxant de casa, finalment. La Remei li explicava coses del seu, del seu Joan, bon estudiant, treballador. No com aquests tres trepes. Tan refiats i quan se’ls ha torçat una mica, han tret les armes i han apuntat malament. La Remei no hauria de ser l’objectiu. En tot cas, hauria de ser sa mare, però ja és morta.

S’agafa ben fort a en Joan, tan elegant amb la toga. Entren a la sala i sap que tot anirà bé. Els tres voltors, asseguts l’un al costat de l’altre, amb les urpes a punt, li somriuen. Els somriu. Quan s’acosta cap a ells els canvia l’expressió. Remei, treu-te ara mateix l’abric de la mare. No ho diuen. I ella se’l descorda davant seu, amb parsimònia, perquè vegin que porta també el collaret de perles i el vestit de la senyora, que sembla fet a mida per a ella. No entén com no se n’havia posat mai cap abans. Ara mateix es posaria a ballar davant d’ells, com ha fet aquest matí davant del mirall. Cha-cha-cha. Cha-cha-cha. S’asseu al banc del davant, de cara als fills de la senyora Francesca, en pau descansi. La va servir durant més de vint anys i la va cuidar com si fos la seva mare durant tres anys. La senyora Francesca no volia patir ni ser una càrrega, perquè tampoc tenia qui la pogués carregar. Els tres anys que va durar la malaltia, la Remei va continuar atenent les exigències dels fills. Remei, planxa’m les camises. Remei, la mare té hora al metge demà. Amb els anys, ja sense ni interrogant. A la Remei li agradava la feina i no es queixava mai perquè no hi trobava el motiu. És bona cuidadora. Ells hi anaven cada vegada menys, feien un petó fugaç a la mare i sortien al porxo amb una cervesa. Remei, tinc pressa, què hi ha per dinar? I després del cafè, algun riure, alguna discussió entre ells quan coincidien i de cop s’aixecaven, cap a la feina o cap a ves a saber on.

La senyora hi insistia, tu no pateixis per res, Remei. Ella no patia, gens, i tampoc no esperava res. Treballava i el seu home també, en un garatge. Havien pogut donar una bona educació a en Joan, que ara és advocat. I que avui la defensa, més preocupat que ella mateixa. La Remei va fer tot el que va poder per minimitzar el dolor de la senyora i per fer-li companyia. Va fer tot el que li va demanar, fil per randa, fins al final, que no va ser fàcil, però l’estimava. Van fer un pacte, ella va complir la seva part i la senyora Francesca també, amb escreix.

La Remei no necessitava res, però tampoc va renunciar a res. Si la senyora li va deixar el casalot, doncs la casa és per a ella, només faltaria. I si les tres feres han preferit calar-hi foc abans que s’hi pogués instal·lar, ara els tocarà pagar. Més del que han heretat. Exactament el que en Joan ha previst. Demà, la Remei es reunirà de nou amb el nebot arquitecte de la senyora per revisar els plànols finals. Hi faran cinc pisos, tots amb terrassa. 

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, treballa com a correctora per compte propi i actualment participa en un guió de cinema.

Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:

 

Colors, un nou relat de Mò Bertran

Berlín, un nou relat de Mò Bertran

L’escriptor, el jardiner, la dona i l’amant, un nou relat de Mò Bertran

‘Comprem aquest pis’, un nou relat de Mò Bertran

‘Prou’, un nou relat de Mò Bertran

Plans de futur

 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.