Cultura
Mò Bertran
JOANA
Al matí ja he vist que seria un dia de merda. Hem sortit amb el pare, com sempre, però avui també ens ha fet fora amb presses. La Remei no ha tingut ni temps d’explicar-nos l’acudit, ens ha fet acabar la llet d’un glop i rentar les dents sense ni comptar els dos minuts, vinga va, Biel, Joana, espavileu! No hem començat bé.
A l’escola m’he oblidat una mica del pare i de la mare, sobretot a l’hora del pati. La Miríam i la Carla m’han fet riure mentre menjàvem l’entrepà, m’he oblidat fins i tot del fuet agrumollat, ecs, i hem aconseguim ficar-nos a la pista a fer un vint-i-u amb el Marc i el Pep. No he guanyat i mira que soc bona, però com que no puc entrenar, així em va la vida.
A la tarda he tingut ballet, dia de merda, ja ho veia. La mare és molt pesada i diu que ballo bé però jo no vull ballar, o sí, però a l’habitació i a casa la Carla, amb la nostra música. No vull fer classes de ballet, amb aquesta mestra repel·lent. És exigent, Joana, em corregiria la mare. Exigent i repel·lent. Plié. Relevé. Pit obert, braços en cinquena, ben amunt del cap i amb els colzes arrodonits. La barbeta, ni enfora ni endins. El coll que no estigui tens. Com vol que no estigui tens? Com vol que recordem tot això i que surti fluït? Que jo recordi tot això i que em surti fluït? Jo vull jugar a bàsquet. El pare juga a bàsquet i va a veure partits. Alguna vegada anem amb ell, m’encanta, però no gaires cops perquè la mare sempre té plans, altres plans, anem al teatre o fem excursions amb amics seus. O ens deixen a casa amb la Remei i ells surten. El pare em fa riure perquè moltes vegades no se’n recorda i arriba massa just i la mare es posa nerviosa. És que la mare ho decideix tot i jo crec que l’atabala. Però el pare sempre està content, sembla que li agradi, no ho entenc, com el ritual del matí. La mare li diu quina roba s’ha de posar, com a nosaltres! A mi ja no, perquè he aconseguit una manera d’evitar-ho, m’ho preparo la nit abans i ella només ha de passar el vistiplau. Generalment no m’ho canvia per no haver-me de sentir. Jo em queixo bastant més que el pare.
L’altre dia el pare es va posar una camisa horrible, semblava un llenyataire, però va aparèixer a la cuina somrient, quan només hi érem el Biel i jo. Me la vaig comprar a Londres quan tenia vint anys! La mare feinejava per a casa, com cada matí. Quan ja sortíem va fer un crit, em va espantar, on vas amb aquesta camisa, Robert? A veure, és lletja, però no n’hi havia per tant. El pare es va cordar ràpid la jaqueta i ens va empènyer cap a la porta, com avui. Allà va començar tot, amb la punyetera camisa de llenyataire. Perquè la mare és molt insistent però com que el pare li deixava passar tot semblàvem fins i tot una família feliç, com la de la Carla. La de la Míriam no, que el seu pare es va posar malalt l’any passat, i encara no està bé.
Durant setmanes la mare cridava, el pare callava, no anàvem al teatre, ni enlloc, tampoc feiem sortides amb les famílies de l’escola. El pare mirava series i partits a la tele, jo m’hi enganxava sempre que em deixaven i, la veritat, és que no estaven gaire per mi, ni pel Biel. I si la mare m’envia a l’habitació, ballo.
La mare m’ha recollit de ballet amb el Biel i no s’ha quedat parlant amb l’exigent. Hem caminat ràpid, només hem parat a agafar pa i tampoc no ens ha comprat bastonets. Ni el Biel ni jo ens hem atrevit a dir res, quan la mare no està fina sabem que més val callar. I avui el dia no ha començat gens bé. Quan hem arribat a casa, el pare ens hi esperava, plorava. Ens hem espantat encara més. Jo he pensat que potser estava molt malalt també. Però quan ens hem tret les motxilles ens ha dit que ell i la mare se separaran i que a partir d’ara viurem uns dies amb ell i uns dies amb la mare. Llavors la mare ha dit que ells dos ens estimen tant com sempre i que això no canviarà mai. Havia d’acabar així, el dia de merda.
Però no. He pujat a ballar a l’habitació. La mare m’ha vingut a preguntar si l’ajudava a fer pizzes i hem mirat una peli els quatre. Tampoc és tan greu, la veritat. La mare continuarà fent plans, segur, el pare es podrà posar la camisa de llenyataire quan vulgui i jo potser fins i tot podré jugar a bàsquet.
NOA I ROBERT
La Noa s’ha quedat sola a casa, en Robert acaba de sortir amb en Biel i la Joana. Sona una cançó que no havia escoltat mai. Es posa còmoda, ja recollirà els esmorzars després o ja s’hi posarà la Remei quan arribi. Puja el volum, sona bé. Ara vens a demanar perdó però arribes tard i no et vull escoltar. Ara vinc a demanar perdó però arribo tard i no tens cap interès a sentir la meva història. Lalala. Lalala.
Que fàcil, pensa. Amb poc més de dues frases ho han liquidat. La cançó és bona, li agrada i li entusiasma la concreció. Però ella no sap tocar cap instrument, no té la musicalitat de la guitarra ni els ecos dels sintetitzadors. Ni dues bones frases.
Encara que sap que arriben tard, massa tard, imagina que en Robert accepta sentir la seva història. Imagina que intenta entendre què li ha passat, què els ha passat.
La Noa recorda la primera vegada que parlen, un dia molt fred que troba en Robert al bar on ella entra sempre després de la classe de dansa. El veu des de fa dies, sol, davant un cafè. Més tard, en Robert li explica que mesos abans hi anava a una altra hora i l’hauria trobat amb la cervesa i els amics al davant, rient. A la Noa només li calen unes setmanes per arrencar-lo d’allà on és, d’allà on s’ha ficat, i portar-lo cap al seu món amb un gintònic a la mà i aquella rialla contagiosa. Li llança una corda i s’hi agafa, ell, tan alt, tan robust i tan petit. S’hi agafa tan fort que aviat ja no sap fer res sense ella. S’aficiona al vi, primer no hi entén gaire i la Noa riu però s’hi esforça i acaba distingint bé un Montsant d’un Priorat. Comença a anar al teatre i a veure espectacles de dansa. Ja no surt a escalar, la Noa pateix massa. S’apunten a fer spinning i pilates junts i els caps de setmana van a córrer a la carretera de les Aigües amb el grup del gimnàs. En Robert s’afaita la barba i es compra camises noves a la botiga del cosí de la Noa, al passeig de Gràcia. En Robert està content i la Noa se sent poderosa. Decisiva. Anem al cinema. Sí. Comprem aquest cotxe. Sí. Viatgem. On tu vulguis. Comprem aquest pis. Perfecte.
Tinguem un fill. Encantat. Tinguem-ne un altre. Fantàstic. Amb el temps, les decisions de la Noa es tornen més aleatòries, més imprevistes, més brusques. Pel gust de manar, pel plaer de decidir. En imperatiu. A en Robert li sembla present, anem a la platja, comprem aquest sofà, però la Noa sap que és imperatiu i que a vegades sona igual. Les propostes es converteixen en imposicions. Mirem aquesta pel·lícula, mengem cuscús, anem a dormir. Follem, ara.
La Noa és magnètica, sí, però només per a ell. Té opinió per a tot i en Robert ha decidit no decidir. La Noa executa. Cada matí li tria la roba que ell es posarà, en fa una cerimònia i prepara l’esmorzar saludable. Acaba escollint també els calçotets, els amics, els dies que anirà al gimnàs. També el barri on viuen, la casa que compren, l’escola de la Joana i en Biel. A en Robert li encanten els noms dels fills, però no els ha escollit.
La Noa s’adona ara que el poder és endimoniat perquè exigeix més del que dona. En Robert s’enamora de la seva empenta, així li diu sovint, enamorat, i fa que la fera creixi, sense domar-la ni una mica. Truca a la Noa per a qualsevol dilema. Què faries? La Noa li aclareix els dubtes, resolutiva. Cansada també, però això no ho diu, ni a ell ni a ella mateixa.
Un matí en Robert es posa la camisa de quadres que fa anys que dorm al fons de l’armari i que sap molt bé que la Noa no suporta. Dissabte no va poder anar al partit perquè la Noa havia comprat entrades per al teatre. La camisa és una declaració d’intencions que la Noa no llegeix de seguida, el poder insufla més força que la submissió i els primers dies la Noa no percep el canvi real. I quan vol un company ja només té un súbdit revoltat i ella no pot reduir l’exigència, com una droga, s’adona que hi està enganxada. Ell també. Però en Robert deixa de consultar-li tot, subtilment. La Noa ja no és l’única persona al món i ja no l’ha de salvar de res, ni a ell ni als fills. La Noa necessita la dosi, maleïda droga, però en Robert sap que si l’hi dona cauran tots dos. Mai no s’han empastillat, ni mai s’han fotut una ratlla, però la seva sang circula amb la dosi diària del funcionament pautat, sense dir-s’ho. La Noa comença a patir l’absència de preguntes, el rebuig a les propostes. Què et passa, Robert? Abans que respongui, la Noa s’adona que a ell li costa dir que no, però ho fa i ho paga amb els crits d’ella, la dosi no consumida. I en contra del que espera, aquests crits ajuden en Robert a desenganxar-se’n. La Noa encara no ho vol veure, encara no ho pot creure. En Robert, l’insegur, ha trencat la corda i ha pres la darrera decisió. El seu nou nosaltres l’ha decidit ell.
I ara potser arriben tard i s’han fet mal, però s’escoltaran. Seria més fàcil si això fos una cançó i uns bons acords de guitarra i un sintetizador hi posessin la melodia perfecta.
Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.
Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:
