Cultura
Mò Bertran
LLUNA
—Que bé, Alba! Fa molts anys que em devies una nit com aquesta. Et trobo a faltar, molt.
A la Lluna li ha costat dir aquesta frase. La troba a faltar, moltíssim, però quasi no s’ho havia dit ni a ella mateixa. Han calgut unes quantes cerveses i dues hores ballant. Fa més de tres anys que quasi no és veuen i fa molt que la Lluna no ha trucat a l’Alba. I que l’Alba no ha trucat a la Lluna. No sap per què no ho ha fet, ella. No s’hi ha vist amb cor, potser ni sabia que la necessitava tant. Per això la va sorprendre la proposta de l’Alba. Una nit juntes a casa meva, et ve de gust? Vols?
Sí, s’adona que sí que vol, que sí que la vol, molt. Les darreres vegades que ha intentat que l’Alba s’apuntés a una festa, sempre ha rebut la mateixa resposta: ho pensaré. I finalment, Lluna, gràcies, però estic rebentada de la feina. Lluna, gràcies, però en Guiu ja havia fet plans, marxem fora.
L’Alba és al sofà, fuma, amb una cervesa a l’altra mà. Li envia un petó. Molt bé, Alba, així, vas bé. La Lluna el recull, se’l posa als llavis, resseguint-los amb els dits, i continua ballant per a l’Alba. Perquè l’Alba no balla, salta: al ritme de la música, és ritme pur, balla i percussiona, dona cops a terra marcant el compàs. Ensenya’m aquest moviment de malucs, Lluna, així em menjaria el món, segur, li deia, mentre es vestien per anar a qualsevol festa, de la uni, del cau.
La Lluna li voldria regalar la sensualitat, però és difícil d’ensenyar. Es pot oferir, i és el que fa.
La veu de l’Alaska esperona l’Alba. Deixa el got, apaga la cigarreta i salta al costat de la Lluna, amb la mateixa alegria que deu anys enrere, amb la mateixa energia encomanadissa de sempre. Sí, sisplau, Alba, despentina’t!
“Yo soy así y así seguiréeeee, nunca cambiaréeee!” S’agafen de les mans, la Lluna fa girar l’Alba, està a punt de caure però és redreça àgilment i acaba la volta. Canten, s’abracen. La Lluna intueix que aquesta nit les apropa. El menjador petit s’ha convertit en la pista del Karma.
—Uf, vaig a buscar un got d’aigua, Lluna, m’esgotes!
A la Lluna el pols també li va ràpid. El cor no li batega, li cavalca. Es tira al sofà i remena el mòbil buscant una pausa. Pau Vallvé, sí. “Èpoques glorioses”, com les nostres, com les que vull, com les que pressento que tindrem.
L’Alba s’estira sobre seu, li posa les cames al damunt i li agafa la mà. La Lluna tanca els ulls, només se sent la veu d’en Pau. “Cau a poc a poc un confeti sol que havia quedat encallat en algun racó al sostre del menjador, durant tots aquests anys. Recorda antics moments i festes de fa temps, èpoques glorioses del passat…”
Torna a posar la cançó i observa l’Alba, estirada mirant el sostre, amb els cabells llisos al costat de la cara. Que bonica que és. En què deu pensar? Tant de bo en el mateix que jo. En la festa per sobre de totes les festes, les dues rendides a la matinada, al llit gran de casa l’Alba, el mateix que tenen ara a dues passes, ben begudes, com avui, fumades, enriolades, es van buscar amb les mans inquietes, curioses, les mans que volien sentir, tocar, les pells tan vistes, tan mirades des de nenes. I al migdia, Lluna, no ho expliquis a ningú. Un petó. Un somriure. L’Alba va continuar ballant, saltant.
—Com puc moure’m com tu, Lluna?
Imagina que fas l’amor amb mi, així. La Lluna no ho diu. No li diu mai més res. No en parlen mai més. Es truquen menys, apareixen més nois, més noies. Apareix en Guiu. Passen els anys.
A vegades, sent l’Alba tan llunyana com les nits compartides, com la nit que sí que va existir. L’Alba, ara, tan arreglada, tan estricta amb els horaris, tan exigent amb ella mateixa i amb els altres, tan pendent de tot el que diu en Guiu. L’Alba no era així. No és així.
—A la merda!
El crit de l’Alba la desperta i la fa riure. Què t’agafa, Alba? Que anem al Karma! Surten agafades de la mà. L’Alba, descarada com fa deu anys, coqueteja amb el cambrer, que pensa que és un nou fitxatge de la Lluna i li pica l’ullet. Si tu sabessis, posa-li la cançó, va. I la Lluna es recolza, mou el cos per a l’Alba com sap fer ella, en l’espai minúscul de la barra. L’Alba es col·loca davant seu, la mira als ulls, li copia els moviments. La Lluna només li veu la boca, oberta, ampla. Alba, digues el que vull sentir, digues-ho i recomencem.
ALBA
—Que bé, Alba! Fa molts anys que em devies una nit com aquesta! Et trobo a faltar, molt.
L’Alba sap que li deu moltes nits, no una. Es coneixen des que tenen sis anys, tota la vida juntes a l’escola, al barri, a l’esplai. Mira la seva millor amiga des del sofà, amb un got a una mà i una cigarreta a l’altra. Durant els últims tres anys s’han vist molt poc, quasi gens. Li envia un petó, la Lluna el recull, es ressegueix els llavis amb els dits, amb la sensualitat que desprèn sempre, i sobretot quan balla, sense ni adonar-se’n. Mou els malucs i la cintura i aixeca els braços amunt, tanca els ulls i somriu. Fa dues hores que beuen, canten i ballen. La música sona alta.
L’Alba s’aixeca de cop, busca el cendrer entre les ampolles de cervesa, deixa el got en un racó i comença a saltar al costat de la Lluna. Mou el cap d’un cantó a l’altre fins que els cabells li cauen davant la cara i només entreveu la Lluna, que riu, Alba, sí! Canten fort, molt fort, fins que ofeguen la veu de l’Alaska: “Yo soy así y así seguiré, nunca cambiareeeeeeeeee!”
S’abracen, se separen, salten amb els braços amunt. La Lluna puja a una cadira, l’Alba a la taula, ballen, es miren, i amb gest gràcil salten a terra i continuen ballant, braços oberts, escabellades, una a cada cantó de la sala, abraçant tot l’espai.
Mitja hora més tard, cauen rendides al sofà. La Lluna encén una cigarreta. L’Alba s’aixeca, obre la finestra, fa massa olor de tabac, i va cap a la cuina a buscar aigua fresca. Quan torna, sona Pau Vallvé, i el confeti cau. Ella es deixa anar de nou al sofà, nostàlgica, les cames sobre la Lluna, que escolta la cançó amb els ulls tancats.
“Cau a poc a poc un confeti sol que havia quedat encallat en algun racó al sostre del menjador, durant tots aquests anys. Recorda antics moments i festes de fa temps, èpoques glorioses del passat, a les quals últimament i massa sovint mentalment anem a buscar. I mentre el confeti cau, ens passen per davant totes les imatges d’aquells anys.”
L’Alba recorda les festes, totes les festes que han compartit amb la Lluna, moltes: amb la colla del cau, amb els de la uni, amb els del poble. Alguna festa amb en Guiu, també. Fa un somriure trist que no veu ningú. “Èpoques glorioses” s’acaba i torna a començar, tres cops, en bucle. Sap que a la Lluna li agrada molt la cançó.
L’Alba mira amunt, estirada al sofà, del sostre esquerdat li cau un tros petit de pintura sobre la panxa, un confeti blanc, un confeti trist. Torna a aixecar el cap i veu com en cau un altre que baixa més lent, molt lent i, mentre la veu d’en Pau recorda antics moments, l’Alba s’adona dels anys esquerdats que fa que és al costat d’en Guiu, compartint pors, mentint a la Lluna, mentint als amics, mentint-se a ella mateixa, hòstia. Èpoques glorioses. No, Pau, això jo fa molt temps que no ho tinc, però les vaig viure, sí, les vaig tenir, tot això ho vaig tenir molt abans d’en Guiu.
Mira la Lluna, amb els cabells llargs i rinxolats caient-li davant la cara. Quan va començar a anar sempre pentinada, ella? Quan va començar a tenir-ho tot endreçat, a voler una vida endreçada? De cop s’adona que mai ha ballat a casa, amb en Guiu. I encara pitjor, que mai ha ballat a casa, sola, des que és amb en Guiu. Com pot ser? Mai ha posat la música a tot volum i ha cantat l’Amy, l’Aretha, l’Alaska, fins a quedar afònica. No s’ho creu, ella és ritme, que l’hi preguntin a la Lluna.
És ella la que ha estat tots aquests anys en silenci? És ella la que ha seguit els horaris pautats per en Guiu? Perquè dinar puntuals a les dues és important, sopar a les nou és important, llevar-se d’hora és important, que el cotxe estigui net és important, que la tele tingui pantalla XL és important.
—A la merda!
S’aixeca de cop, estira la Lluna, que la mira mentre riu. Què t’agafa, Alba? Que anem al Karma! Es calcen les botes i surten amb un cop de porta, agafades de la mà, com si no haguessin passat deu anys. Quan són al bar on anaven cada cap de setmana durant tota la carrera, l’Alba s’apropa al cambrer, que ni la coneix ni sap que hi ha passat potser més nits que ell, allà sota. Li demana la cançó amb tanta contundència que el cambrer li fa cas.
I allà, davant de la barra, davant de la Lluna, pronuncia la paraula que fa anys que intenta pujar des de l’estómac, que prova d’avançar amunt pel plexe solar, la paraula que ha tingut encallada al pit durant dos anys sencers, la paraula que ha pujat lenta, lenta durant mesos fins arribar a la gola i que aquesta nit aconsegueix expulsar per fi, amb un somriure, amb un crit, mentre canta.
Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.
Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:
