Divendres 22, setembre 2023
20.2 C
Sant Gervasi
20.1 C
Sarrià
Publicitat

Plans de futur

Un relat original de Mò Bertran

Publicat el 10.10.2020 9:30

Cultura /el relat

Mò Bertran

Sé que s’atrauen. Sé que follen. I me n’alegro, a mi en Pere ja no em desperta res. Em sap greu, és bona persona i ens estimem. Al principi estàvem enamorats, ara som com germans. Ens podríem separar però em costa fer el pas, per allò que ens van ensenyar de petites —els matrimonis es mantenen units, el dels nostres pares també—, i segueixo aquí, amb ell. En les coses bones i en les dolentes. En la salut i en la malaltia.

Publicitat

Quan em van trobar el tumor no l’hi vaig dir de seguida. No ho vaig dir a ningú, necessitava pair-ho. I van anar passant els dies. Les primeres setmanes, em trobava prou bé, anava a les revisions i seguia el tractament. Explicava a en Pere que estic anèmica, per això tan cansada i tantes visites. I ara sé que ell, encantat amb la meva anèmia. I ara sé que ella, feliç de trobar-lo sol a casa. Hi arriba tan bon punt em veu sortir. Ell li obre la porta, ella se li acosta, li posa una mà als cabells —com m’agraden els cabells d’en Pere, tan llargs, sempre repetint-m’ho—, l’altra mà al cul —que bé que li queden els texans—, l’apropa cap a ella i l’arrossega fins a l’habitació. Com si els veiés.

Publicitat

Fa dues setmanes els vaig sentir. Vaig oblidar les ulleres i vaig tornar a casa. Em va arribar una remor des de l’habitació. Ho intuïa. Vaig pensar que era la veïna i em va xocar, no m’hauria imaginat mai en Pere amb la veïna. És molt atractiva, sí, però no és el seu estil, no és el nostre estil, amb les arracades de perles i sempre amb tanta pressa. Vaig enfilar cap a l’habitació —això sí que em molestava, ni canviar els llençols potser no se li acudia. El murmuri es va convertir en gemec. Em costava identificar-lo. Sempre havia pensat que si un dia en Pere em feia el salt seria amb una amiga, no sabia quina, no ho havia reflexionat a fons. Llavors vaig decidir que sí, que havia de ser una amiga, perquè així, si tot anava malament, si el tumor creixia, ell es quedaria amb algú proper, que seria una mica jo també. Aquest pensament em va alleugerir. Vaig reconèixer el gemec, en Pere, és clar. I vaig reconèixer l’altra veu. Vaig somriure i vaig fer mitja volta.

Avui he tingut visita. Començarem amb els pal·liatius. El tractament ja no funciona. Moriré. Aviat. Pensava que tenia molt a fer, però he entès que és hora de passar el relleu. Avui ho explicaré a en Pere, ho entendrà. Potser els ho explicaré a tots dos, per separat. O junts, i m’estalviaré una conversa.

Torno de la consulta animada, tot i la mala cara que dec fer. Fa dies que no em toca el sol, menjo poc i estic prima i cansada. Però avui m’he arreglat i prepararé un bon sopar, potser per a tots tres. Obro la porta del pis, encara hi entren reflexos del sol, és aviat, m’han atès de seguida. Avanço pel passadís marcant el pas amb els talons, sense adonar-me’n, amb una fermesa que no sé d’on trec. Els trobaré al llit. Farem plans de futur, del futur que els deixo, amb alegria, amb agraïment, fins i tot. Per totes dues parts. Per totes tres parts, segur.

Obro la porta de l’habitació amb cautela, però els talons m’han delatat. Fan cara d’esverats, la meva germana es tapa amb els llençols —els pits que he vist créixer i que comparteixen platja cada estiu amb mi—, en Pere obre la boca i no li surt ni un mot. Parlo jo:

—Ho sabia.

Els miro amb un somriure i no puc continuar. La Laia se’m tira al damunt sense deixar de cridar. No volíem, no és el que sembla! Ho sento! Caic amb el seu pes al damunt i sento un cop sec. Silenci. Em sagna el cap. La Laia em mira esglaiada. En Pere corre a abraçar-me. No tinc temps de desitjar-los tota la felicitat del món.

Aquest relat ha rebut el Premi Núvol 2020 al conte més llegit

 

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.

Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:

L’altra i tu

Nicole i Peter (Part 2)

Nicole i Peter (Part 1)

Exactament així

Cabaneta

Una família

Bicicleta

Felicitació

Velvet

Així de senzill

‘De baix a dalt’, un relat original i inèdit de Mò Bertran

Quatre mocassins

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.