Gent Gran
Carmen Martínez, Fundació Uszheimer
La felicitat és un sentiment agradable de satisfacció i d’absència de patiment. La seva recerca acostuma a ser l’objectiu primordial de l’ésser humà. Entenem que, aquest sentiment, és un estat subjectiu que depèn en gran manera de nosaltres mateixos, és a dir, la felicitat és acceptar les situacions que ens succeeixen en el present acceptant els reptes que se’ns van presentant al llarg del camí. No depèn d’allò que ens passi, sinó, de la forma en què ho percebem.
La demència comporta un seguit de sentiments negatius tant per la persona malalta com per a la família i cuidadors/es (incertesa, tristor, enuig, por…). L’única forma de combatre aquests sentiments és centrar la mirada en allò que un fa bé i que el fa sentir de la mateixa manera, apartant la part negativa. Hem de valorar tot allò que hi és i que funciona bé. Les emocions positives ens ajuden a ampliar la mirada i les respostes que donem a les situacions o circumstàncies complicades de la vida, ens ajuden a assolir nivells elevats de benestar subjectiu.
La persona malalta d’Alzheimer pot no recordar el teu nom, no reconèixer-se, estar desorientat en temps i espai, però és perfectament capaç d’experimentar emocions. El sentiment de felicitat que experimentarà dependrà de com percebi l’entorn i les persones que l’envolten, de com la tractem i de com nosaltres la percebem i ens relacionem amb ella. Per aquesta raó som part i motiu fonamental que experimentin la sensació de felicitat.
De vegades ens preocupem massa i centrem la importància de tota intervenció a les tasques més tradicionals de la cura (alimentació, higiene…), les que recomanen els experts (estimulació cognitiva, activitat física…) i deixem a un tercer pla la relació social, la comunicació i crear moments en què la persona se senti bé. Ens despertem ansiosos per la primera tasca que hem de fer i a la que la comencem, ja estem pensant a la següent i així constantment. Deixem poc espai a la improvisació, la creativitat i el fet de gaudir de les coses i dels moments. Hi ha vegades que seure, prendre-li la mà i fer… res és una activitat i una situació molt més plaent del que pensem per ambdues parts implicades. Hem de gaudir del contacte, d’estar junts, del moment. El nostre paper ha de ser de suport, de guia, de seguretat per a la persona malalta, no un recordatori de la malaltia.
El viatge de l’Alzheimer és llarg i difícil. Les recompenses s’han de trobar en els petits detalls dels moments viscuts. Hem de concentrar-nos en la felicitat dels moments. Cuidar no només la malaltia sinó la persona i l’ambient que l’envolta. Com els nens, les persones que pateixen demència són fràgils física, mental i emocionalment. Per aquesta raó, la seva felicitat vers les seves mancances i limitacions dependrà en gran manera que el nostre paper i tracte siguin a partir del reconeixement i dignitat de la mateixa persona.
Carmen Martínez és mestre d’educació especial
