26.5 C
Sant Gervasi
| Diumenge 09 d'agost de 2020 |

Hem après a picar de colze

"És la cosa més ridícula que hagi vist mai, més fins i tot que els homes amb americana dalt d’un patinet", em diu l'àvia amb 92 anys

Últim relat de Confinament

Eduard Reig Palau (@NeusCatala1)

La setmana passada vaig anar a visitar l’àvia. Just el dia que feia noranta-dos anys que havia nascut a Sarrià. Si ja abans de la covid-19, per temes de l’edat, sortia al carrer molt poques vegades, d’ençà de la pandèmia que no ha sortit. Cinc mesos. Quina generació la seva, va néixer plorant per una guerra i marxarà ofegada per una pandèmia. Vam parlar manta estona, dels falciots que van voleiar per davant del seu balcó durant el confinament, les papallones que van pol·linitzar-li les flors com feia anys que no les veia, i jo vaig explicar-li que l’altre dia sortint del Palau Episcopal, de visita al Bisbe, Barcelona estava preciosa sense turistes, amb els carrers i les places plenes de nens. Vaig gosar ser optimista i argumentar-li que potser aquest sotrac ens faria millorar, com a Humanitat, que ens hi juguem l’extinció. Va fer una expressió sorneguera.

Ella és cega, però el que no hi veu sóc jo. Vols dir? Va preguntar-me. Què me’n dius d’això del colze? És la cosa més ridícula que hagi vist mai, més fins i tot que els homes amb americana dalt d’un patinet. Li vaig argumentar que es picava de colze per no transmetre el virus amb la típica encaixada de mans, que un pot tenir el virus i no saber-ho, es furga el nas, li dóna la mà a un amic, aquest s’emporta un dit a la boca, per mossegar-se l’ungla i així es transmet el coronavirus. D’acord, però tant costava saludar alçant la mà, o fent una reverència com els “xinus”? Picar de colze! Quina falta de categoria.

Publicitat

Xerràrem d’altres foteses, beguérem orxata al balcó i a quarts de vuit vaig marxar. Al carrer, anava en bicicleta, sota l’ombra dels plataners corria un aire lleuger, no tan net com el dels dies de confinament, però prou fresc. M’he traslladat al barri del Putxet, encara hi sóc, per cuidar d’un gos i el palau on viu l’animal, així que des de Manel Girona fins passada plaça Kennedy vaig tenir temps per gaudir del trajecte i fixar-me en tot i tothom.

La gent té ganes de veure’s, de beure, de menjar, de cridar, i ho entenc i no hi ha cap mal. Tothom es barreja amb tothom, s’abracen, comparteixen cigarretes, cerveses, punxen en un mateix plat de patates braves, de seitons, etcètera. I si penso en el virus, aquest comportament nostre no pot fer-lo feliç, perquè per definició no està viu, però segur que això també li agrada. Molt poques persones porten mascareta, mentre corregeixo això, la Generalitat ha obligat a dur-la gairebé sempre.

Com informava aquest diari, hi ha hagut un repunt de casos a Sarrià-Sant Gervasi, però no som barri agrícola, no hi ha temporers apilats com rates, si veig molts veïns i veïnes afartant-se com lladres, i és bo, i és cultura, i és progrés, però també és pandèmia.

I entre tot aquest retrobament, entre tot aquest heroi de tapa i canya, entre tanta xarrera alegre, abraçada efusiva, petons melosos i preuada companyia, m’adono que hi ha una cosa que sí que ha canviat, que sí que fem d’allò més bé, hem après a picar de colze, perquè si un es furga el nas i després dona la mà…

PD: aquest és l’últim relat confinat, gràcies per la lectura i ens retrobem a la tardor.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.