Lídia Ruiz Sanchez

Tan sols quedava un tros de metall per encunyar i dos homes discutien.

— És millor fer un duro.

— No!!! una pesseta.

Sí, aquell tros de metall era massa gran per fer una pesseta i justet per fer un duro.

Ho van decidir a la sort i va guanyar el que volia que fessin una pesseta amb el metall. Va ser encunyat amb molt de compte i amor, ja que el senyor que el va encunyar, que es deia Ramon, estava molt enamorat i va començar la vida d’aquell tros de metall convertit en pesseta.

El primer que van fer amb ella, va ser posar-la en un grup de pessetes, embolicades totes en un paper i les van portar al banc. Al banc molts clients volien pessetes, i Pessetita es va anar acomiadant a poc a poc de les seves amigues pessetes. Ja sols quedava ella i un home se la va emportar, va ser la seva primera experiència com a pesseta.

L’home es deia Àngel i era bastant nerviós, doncs no feia més que ficar la mà a la butxaca i donar voltes als diners. Allí va conèixer els duros. No eren mala gent! Però una mica creguts perquè valien més.

Com el senyor Àngel donava tantes voltes als diners de la seva butxaca, Pessetita va caure a terra, i ella desesperada va començar a cridar:

— Ep, senyor Àngel, que sóc aquí, he caigut! Que no m’escolta?

Però ella no entenia que els humans no sentien les coses, i menys a una simple pesseta. Pessetita, se sentia sola i tenia fred, era de nit i el carrer estava desert, amb la qual cosa ningú la va poder veure. Va cridar a una fulla que havia caigut d’un arbre, era tardor, perquè l’abrigués.

Va arribar el matí i va sortir el sol, es va acomiadar de la fulla que es deia Toñi i que era molt agradable i riallera. Pessetita va veure com els nens anaven a l’escola, molts la trepitjaven i ella inútilment començava a cridar, ja que li feien mal.

De sobte una nena la va veure i amb gran joia la va agafar. La nena que era molt bonica, es deia Laura i estava molt orgullosa d’haver trobat una pesseta i això també era un orgull per a Pessetita. La Laura no la va tenir molt de temps, perquè va entrar en una botiga de llaminadures i se la va gastar comprant un xupa-xups.

Pessetita anava de mà en mà i estava farta perquè era molt avorrit, va pensar amb amargor. Va estar alguns dies a la caixa d’un supermercat, allà va sentir moltes xafarderies, perquè a la caixera li agradava parlar de tothom quan sortien per la porta, fins que va anar a parar a un moneder. Allà va trobar a una amiga pesseta, que havia conegut al banc, es van explicar la vida i van veure que les pessetes havien nascut per anar d’un lloc a l’altre.

Tampoc al moneder va estar Pessetita massa temps, però aquesta vegada que va canviar de mà, va anar a parar a la butxaca d’un capitalista que es deia senyor José. Allà va conèixer els bitllets, aquests sí que n’eren d’antipàtics! Es burlaven d’ ella perquè mai en aquesta butxaca havia caigut una pesseta i la veien insignificant. Li deien:

— JooooJooooooJooooo, tu no vals res, ets petita i amb tu no es poden comprar coses grans, jooooo, joooo, joooo.

Pessetita va acomplexar-se bastant i es va escapar, aquesta vegada va tenir una experiència que mai havia sentit, perquè el petit de la casa que es deia Miguel Ángel i era molt entremaliat i ploramiques la va agafar. Era un nen que tenia una síndrome que es deia síndrome de x fràgil, i que sí que l’escoltava i es podia comunicar amb ella. Ella li va explicar la seva curta vida, mentrestant ell la escoltava amb molta atenció i ell també li va explicar coses, com ara: que anava a una escola especial, que tenia dos germans grans que l’estimaven molt, que al seu pare li agradaven les motos i que la seva mare era molt lluitadora i que ell la necessitava molt. També li va dir que els nens i nenes amb aquesta malaltia es poden comunicar de manera secreta entre ells, entre les coses, els animals i les plantes perquè tenen un do invisible que les altres persones no poden veure. Miguel Ángel va començar a jugar amb ella i se la ficava a la boca, sense voler el nen se la va empassar i Pessetita va anar a parar a un lloc molt fosc i humit.

Tenia por perquè no sabia com sortir d’allà. Tampoc va trigar gaire, i es va endur una gran sorpresa al veure que tots l’esperaven impacients, encara que feia una mica de pudor… La van col·locar en un quadre amb un preciós marc, darrere d’un vidre i a sobre van posar una placa a on es llegia “La pesseta digestiva” i d’allà no es va moure mai més i va viure contenta i feliç, fins que van arribar els euros, i ella estava molt contenta perquè cada dia podia parlar amb el Miguel Ángel….

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, i vet aquí que el conte ja s’ha fos.

 

Fotografia destacada: Dedicat al meu x fràgil, Miguel Ángel Montes Ruiz, amb tot el meu amor. La síndrome X fràgil (SXF), és una malaltia genètica que provoca retard mental a causa d’una alteració del cromosoma X.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here